'Memoria': Tilda Swinton protagonitza la nova obra mestra d’Apichatpong Weerasethakul

'Memoria'

(5 estrelles)

Direcció i guió: Apichatpong Weerasethakul. 136 minuts. Colòmbia, Tailàndia, França, Alemanya, Mèxic, Qatar, el Regne Unit, la Xina, Suïssa (2021). Amb Tilda Swinton, Daniel Giménez Cacho i Jeanne Balibar. Estrena als cinemes el 27 de maig

En la penombra de la seva habitació, una dona amb les faccions de Tilda Swinton es desperta per culpa d’un soroll sec, una explosió que podria venir de l’interior de la seva ment. L’esclat genera malestar, però també curiositat en la protagonista del film, una botànica britànica anomenada Jessica Holland (com la protagonista de Passejant amb un zombi de Jacques Tourneur) que passa una temporada a Colòmbia. ¿Què s’amaga darrere d’aquest so que la Jessica descriu com el resultat de la caiguda “d’una bola de ciment sobre un fons de metall envoltat per aigua salada”? A partir d’aquesta evocadora premissa, Memoria, el nou film del tailandès Apichatpong Weerasethakul, perfila els seus eixos temàtics i narratius. D’una banda, situa l’esfera sonora en el centre d’una reflexió sobre la memòria que transcendeix l’àmbit humà i s’estén al conjunt del món natural. I de l’altra, perfila el viatge de la protagonista des de la ciutat de Medellín fins a la regió amazònica de Colòmbia, a la recerca de l’origen del misteriós espetec.

En la seva primera pel·lícula realitzada fora de Tailàndia, el guanyador de la Palma d’Or de Canes per L'oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors emprèn un camí de depuració estilística. Renunciant als components més espectaculars del seu cinema –l’exuberància colorista i la representació gràfica de figures fantàstiques provinents del folklore–, Weerasethakul converteix cada element de la representació –cada línia de diàleg, cada gest, cada atmosfera– en una font inesgotable de sentits poètics, suggeriments sensorials i fabulacions surrealistes. Així, per exemple, la idea de la comunió entre l’animal i l’ésser humà (un tema recurrent en el cinema del tailandès) es resol en una delicada subtrama en la qual el personatge de Swinton és perseguida, en majestuós pla general, per un gos que podria (o no) haver maleït la seva germana, que es recupera d’un accident en un hospital colombià.

A Memoria, el relat fantàstic es manifesta com a possibilitat, com a meravellosa línia de fuga. D’aquesta manera, el director de Tropical Malady exalça la dimensió màgica de la realitat, mostrant el mateix convenciment i genialitat amb què Jacques Tati va celebrar l’omnipresència de l’humor en l’experiència humana.