'Me amarán cuando esté muerto', homenatge al polièdric creador de ‘Ciutadà Kane’

Estrena

Entre les virtuts d’aquest documental sobre l’audaç i turmentosa realització d''Al otro lado del viento' cal destacar l’intent de fer justícia a la polièdrica personalitat del seu creador. Així, per començar, el director Morgan Neville contraposa els testimonis de Peter Bogdanovich, que sosté que Welles va afirmar allò de “m’estimaran quan sigui mort”, i Oja Kodar, que defensa que “l’Orson sempre va negar haver dit tal cosa”. No són les úniques mirades confrontades que fan vibrar aquest film homenatge, que intenta, amb sort desigual, recrear la llibertat creativa i l’esperit heterodox que va caracteritzar l’obra de Welles.

El desig d’evocar la força anàrquica d''Al otro lado del viento' porta Neville a utilitzar un muntatge vertiginós que, de vegades, provoca que l’espectador no sàpiga gaire bé qui està dient què. Per contra, quan el documental es torna més analític i estructurat, les troballes abunden, com quan es revela la filiació entre 'Al otro lado...' i l’obra modernista de Michelangelo Antonioni. O quan es desxifren les personalitats que s’amagaven darrere de les màscares del film: la figura de Jake Hannaford va ser concebuda com un reflex d’Ernest Hemingway i John Ford, a més de funcionar com un 'alter ego' del mateix Welles, mentre al seu voltant deambulaven avatars caricaturescos del petulant productor de Hollywood Robert Evans o de la temperamental crítica de cinema Pauline Kael.

'Me amarán cuando esté muerto' deixa constància del vessant més despòtic de Welles, sobretot quan se sentia traït per la seva gent. Però, alhora, els moments més colpidors del documental arriben amb les singulars declaracions d’amor per part de Gary Graver, fidel col·laborador de Welles, i sobretot de Kodar: “L’Orson em resultava amenaçador, amb la seva capa era com la personificació del vent. Però jo coneixia 'l’altre costat del vent', aquell que era capaç d’acariciar-te, alçar-te, fer-te ballar”.