Tot i que etzibar un “Sembla un telefilm!” a una pel·lícula com si es tractés d’una comparació pejorativa és una apreciació pendent de revisar des de fa uns anys (a la HBO o la BBC, per exemple, s’han fet telefilms excepcionals i a Netflix es fan llargmetratges que encara no sabem ben bé com catalogar), Maudie, el color de la vida és ben bé un telefilm. Com els d’abans. Com els telefilms amb què cap estrena en sales de cinema volia ser comparada mai.
Aquests són alguns dels, ehem, atributs de Maudie, el color de la vida: narrativa tan clàssica que és carca, argument mastegat fins a les farinetes, tonalitat sentimental per bandera, música emfàtica i ploranera, il·luminació en bloc sense relleu, posada en escena mecànica, neutra i desanimada, direcció d’actors que no discrimina entre la interpretació gruixuda i la inexpressivitat... És a dir, tot el sac de retrets que eren els que acostumaven a definir els acabats insulsos dels telefilms de fa uns anys. Ah, i encara més: està basada en fets reals perquè sembla que explicant una història verídica, més o menys triada amb punteria, no calgui cap esforç més per activar els ressorts de la credibilitat o l’atractiu.
Què hi fan en una pel·lícula amb fava dos grans intèrprets com Sally Hawkins i Ethan Hawke? Qui sap. Potser són fans de Maud Lewis, l’“artista popular” canadenca, malalta d’artritis reumàtica des de ben jove, que va aconseguir que els quadres ¿amateurs? que pintava en una petita cabana de Nova Escòcia cridessin l’atenció dels saurins de les grans capitals de l’art contemporani.