“No entenc que les imatges d’un naixement siguin tabú i la violència no”

BarcelonaQuan el fill de la directora francesa Léa Fehner (Tolosa, 1981) va néixer amb un greu problema de salut, ella va començar a passar molt de temps en hospitals. Allò va fer-la adonar de com la teva vida pot canviar per sempre quan entres en un paritori, i la importància de les persones que t’acompanyen en la intimitat d’un moment brutal que tant pot ser el més feliç de la vida com el més terrible. A l’apassionant drama Matronas, que acaba d’estrenar-se en cinemes, Fehner canvia el punt de vista i es posa en la pell de les llevadores: una immersió total en un univers de vida i mort a través de dues llevadores inexpertes acabades d’arribar al paritori d’un hospital públic molt afectat per les retallades i on el personal està al límit.

“El cinema i els mitjans han idealitzat tant el part com la figura de la llevadora, i com a dona, mare i cineasta, jo volia trencar amb aquesta idea –explica Fehner per videotrucada–. Ens imaginem les llevadores com persones felices amb una feina fàcil i plena d’alegria, però la realitat és que s’enfronten a molts problemes i un greu problema ètic, perquè la falta de temps i recursos no els permet tractar els pacients com elles voldrien”. Matronas inclou imatges d’una protesta real de llevadores a França, i una de les manifestants porta un cartell que diu “No vull ser una maltractadora”. “El control a distància del ritme cardíac i l’epidural han fet pujar la mitjana de pacients per llevadora, i ara, durant una guàrdia, una sola llevadora pot haver d’atendre tres parts alhora –assenyala Fehner–. Però un part no és una ciència exacta, no saps si requerirà una o deu hores. I tota aquesta situació està matant la professió”.

Entre el 'thriller' i el documental

Matronas captura la quotidianitat de les llevadores amb la intensitat d’un thriller frenètic: cada part és un interrogant, i les emocions van del terror a les llàgrimes de felicitat en qüestió de segons. Comprensiblement, el desgast emocional és molt alt i la taxa d’abandonament un acudit recorrent. Fehner fa sentir l’espectador dins d’un paritori real, com si fos un documental. I és que, en part, ho és: “Abans de rodar vam passar molt de temps amb les llevadores i vam comprovar que veure algú néixer i començar a respirar és una experiència extraordinària que sobrepassa la ficció, així que vam demanar autorització a algunes mares perquè ens deixessin gravar els seus parts. Al cap de sis mesos vam demanar als pares que tornessin a interpretar el part amb les nostres actrius fent de llevadores, creant alguna cosa a mig camí de la veritat i la ficció que capturés la magnificència de l’experiència d’un part”.

No és l’única estratègia que Fehner va seguir per dotar de realisme la pel·lícula. Ella i la guionista Catherine Paillé es van entrevistar amb quaranta llevadores i en van triar sis amb les quals van redactar conjuntament el guió de la pel·lícula. En el procés també es van implicar activament els joves intèrprets del Conservatori Nacional d’Art Dramàtic de París, que van compartir durant tres mesos la quotidianitat de les llevadores: van assistir i participar en parts, reanimacions de nounats i en altres procediments. “Aquestes experiències s’anaven destil·lant en el guió, que, igual que amb les llevadores, vam intentar escriure amb els actors i actrius: amb els seus cossos, les seves paraules, la seva creativitat i la seva ràbia –diu Fehner–. És un procés fascinant però també complicat, que balla constantment en la frontera entre l’homenatge i la traïció”.

El tabú del part real

Fehner no només va gravar imatges reals dels parts sinó també de cesàries i epidurals. Tot d’imatges que, assenyala, “són tabú en el nostre imaginari, tot i ser imatges poderoses i d’una gran bellesa sobre la vida i els nostres cossos”. “No entenc que les imatges d’un naixement siguin tabú i la violència no”, afegeix. “Potser té a veure amb el fet que es vegi el sexe femení o la potència que despleguen les dones durant el part. No s’ha d’oblidar que, fins ara, la mirada que ha imperat en el cinema és la dels homes”. Fehner no s’equivoca: quan el mestre del cinema experimental Stan Brakhage va enviar a revelar el curt de 12 minuts Window water baby moving, sobre el naixement del seu primer fill, el laboratori va identificar el material com a obscè i va amenaçar de destruir-lo. Amb el temps ha deixat de ser tan excepcional veure un part real al cinema i en trobem en films de Catherine Breillat, Naomi Kawase o Alain Guiraudie, i fins i tot en pel·lícules comercials com l’Embolic compromès de Judd Apatow. “Com més dones facin pel·lícules més imatges com aquestes es veuran, però també influeix que cada vegada hi hagi més homes als parts”, diu Fehner.

La pel·lícula s’insereix en la tradició francesa de cinema sobre metges i hospitals, gairebé un subgènere amb fites com Hipòcrates (Thomas Lilti, 2014) o La fractura (Catherine Corsini, 2021). “Durant molt de temps hem tingut la millor sanitat pública del món, era una columna vertebral de la nostra societat, i quan no funciona tendim a pitjar el botó d’alarma”, diu Fehner. I tot i que la defensa de la sanitat pública sol ser una lluita central de l’esquerra, la directora lamenta que tot el que té a veure amb la maternitat i les cures tendeix a invisibilitzar-se en el discurs polític progressista. “El feminisme i l’esquerra s’han desentès de la maternitat durant molt temps –diu–. En convertir-me en mare m’he sentit una mica òrfena d’una cultura feminista de l’autonomia i la igualtat que integri la noció de mi mateixa com a mare. I és una llàstima, perquè totes les llevadores que he conegut són extremadament progressistes i estan molt avançades en qüestions de gènere o consentiment. I perquè, al cap i a la fi, tots som fills d’algú”.