“Les fases d'una ruptura amorosa són les mateixes que les del dol”

BarcelonaEl francès Mathieu Amalric (Neuilly-sur-Seine, 1965) sempre ha sigut un actor difícil d’etiquetar: s'ha mogut entre registres i gèneres amb una habilitat camaleònica per transformar-se en un pèrfid enemic de James Bond (Quantum of solace), en l’escriptor paralític de L'escafandre i la papallona o en l’alter ego del director Arnaud Desplechin a Tres records de la meva joventut. Com a director, en canvi, Amalric és més constant en la seva obsessió a perseguir la vida amb la càmera, ja sigui de la troupe d’artistes de Tournée o de la cantant francesa Barbara. També a Abraça’m fort, la seva nova pel·lícula, en què una magnètica Vicky Krieps interpreta la Clarisse, una dona que un bon dia fa la maleta i fot el camp de casa deixant el marit i els fills amb més preguntes que respostes, confusos per una fugida inesperada, melancòlica i sense rumb. I també se sentirà confós l’espectador quan, al cap d’una estona, l’explosiva ruptura amorosa es transformi en un procés de dol brutal a través d’una revelació que ens farà contemplar la pel·lícula com un deliri maníac d’una dona posseïda per la pena i l’absència.

En persona, Amalric conserva aquell aire entre volcànic i fràgil d’alguns dels seus millors papers i parla de la seva pel·lícula amb l’emoció a flor de pell d’un adolescent que reviu un enamorament. “Abraça’m fort es basa en una obra de teatre [Je reviens de loin, de Claudine Galea] que em va passar un amic que l’havia intentat representar i no se n’havia sortit –recorda–. La vaig llegir en un viatge de tren i vaig acabar plorant com una criatura. Primer vaig sentir la por infantil de ser abandonat pels pares, però també l'alliberament de perdre'ls de vista, que és una fantasia que jo tenia de petit. I després em va commoure la revelació del final, quan descobrim que el marit i els fills han desaparegut, i que la fugida és una forma de mantenir-los amb ella. De sobte no ets un nen abandonat, sinó una dona que s’ha quedat sola”.

Clarament, Amalric no vol jugar a ser M. Night Shyamalan ni mantenir en secret els girs narratius. "No volia fer Sospitosos habituals", es justifica. Si en l’obra de teatre la gran revelació de la història es produïa al final, Amalric avança la sorpresa al primer terç de la pel·lícula, una decisió que elimina el suspens de l’equació i fa l’espectador copartícip de l’autoengany de la protagonista. Així, el muntatge fragmentat deixa de ser un enigma per desentranyar i, simplement, ens deixem portar per les fantasies d’una ment fracturada que inventa vides i confon realitat amb ficció. "De seguida ens vam adonar que construir la història al voltant d’un secret ens allunyava del personatge –reflexiona el director–. I sentíem que havíem de tornar-li la pel·lícula a la Clarisse perquè, al cap i a la fi, són les seves imatges. Ella és la directora i la projeccionista del que veiem. I per a mi, situar-nos en aquesta zona d’espectador resultava molt excitant".

"L'espera és més desesperant que la mort"

L'excitació prové també de l'ambigüitat que Amalric subratlla filmant “amb el mateix hiperrealisme” els fragments reals i els imaginaris, en què la vida continua i el marit i els fills es fan grans. “Sabem que són fantasmes, però ens n'oblidem”, diu Amalric. I així és, fins i tot quan la Clarisse dialoga amb les seves pròpies fantasies o quan experimenta alhora totes les fases del dol caient en un pou sense fons de desesperació. “Perdre els teus dos fills és molt extrem i no volia que la pel·lícula fos tan tràgica, així que m'he inspirat en ruptures amoroses –diu Amalric–. En el fons, les fases són les mateixes que en el dol. I sempre és més interessant començar una història amb una dona que fuig que amb una dona que perd la família en una allau i ha d'esperar a la primavera per recuperar els cossos. L'espera és més desesperant que la mort”.

En qualsevol cas, el que sosté el castell de cartes d'Abraça'm fort és l'actuació increïble de Vicky Krieps, l'actriu de moda gràcies al seu treball a Corsage (La emperatriz rebelde). “La pel·lícula és tan seva com meva, tant ella com jo diem “la nostra pel·lícula” –diu el director–. I ens enteníem gairebé sense paraules, érem com bessons. Curiosament, és la primera vegada que no filmo amb una parella o una ex, i això obre noves perspectives. I el desig que troba la seva exaltació únicament en la creació d'una pel·lícula junts és molt potent, perquè tot és a la pantalla”.