Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio deixen bocabadat el Festival de Canes

Enviat especial al Festival de CanesFa només uns dies, Martin Scorsese comentava en una entrevista que sentia el pes de l'edat (80 anys) i es preguntava quant de temps podria continuar exercint el seu ofici en plenitud de facultats. En cas de retirar-se, el cinema perdria un gegant, i no només pel seu passat esplendorós. A Canes, aquest dissabte, Scorsese ha revalidat el seu estatus com a director fonamental del cinema actual amb una pel·lícula enorme i dolorosa: Killers of the flower moon no només explica un dels crims més truculents de la història dels Estats Units sinó que, sobretot, radiografia la crueltat i mesquinesa d'un personatge tràgic, ridícul i contradictori encarnat per un Leonardo DiCaprio superlatiu en la seva 7a col·laboració amb Scorsese. L'altre actor fetitxe del director, Robert De Niro, firma un dels seus millors treballs dels últims anys que, a més, dialoga amb els criminals que ha interpretat en el passat amb Scorsese.

La història de Killers of the flower moon parteix de l'assaig de David Mann que examinava en profunditat una sèrie de crims que es van produir fa un segle al territori osage, la zona dels Estats Units on havien acabat vivint els membres d'una tribu índia que, gràcies a la descoberta de petroli a les seves terres, s'havien convertit en la comunitat més rica dels Estats Units. Totes les víctimes dels crims eren, esclar, membres de la tribu, quatre d'una mateixa família. Al darrere de la majoria de les morts hi havia el racisme en estat pur d'una societat en què, com es diu a la pel·lícula, “et surt més car matar un gos que un indi”. Però les víctimes de la mateixa família eren fruit de les maquinacions d'un prohom local, William Hale, per quedar-se amb els seus drets sobre el petroli. El seu còmplice en aquesta empresa era el seu nebot, Ernest Burkhart, casat amb una dona de la família.

El cop de geni del film és que, en lloc de plantejar la pel·lícula com un thriller i seguir la investigació a través de la figura de l'agent de l'FBI que va investigar el cas, Scorsese adopta el punt de vista del nebot de Burkhart. El suspens no és, per tant, el motor de la pel·lícula, sinó la relació paternofilial entre Hale (De Niro) i el seu nebot (DiCaprio) i, sobretot, entre aquest i la seva dona osage (Lily Gladstone), a la qual assegura en tot moment professar una gran devoció. L'espectador no pot evitar preguntar-se en tot moment què hi ha al cap d'aquest home dèbil i patètic: ¿és simple estupidesa o el pes de tota una comunitat que tolera els osage per la seva riquesa però secretament els enveja i menysprea? Burkhart és un brètol cobdiciós, però, tòxic fins al deliri com és el seu amor, no deixa de ser una metàfora perfecta de l'abusiva relació de la societat nord-americana amb els habitants originals de la seva terra.

Un mal banal i esgarrifós

Una pel·lícula de Martin Scorsese sobre crims i violència no es pot analitzar sense emmarcar-la en la filmografia del director nord-americà que millor ha explorat aquests temes en les últimes dècades. I, en aquest sentit, el seu nou film enllaça perfectament amb la revisió del gènere que ja plantejava el 2019 L'irlandès. Scorsese torna a explorar el mal a través del crim i el càstig, però evitant potenciar l'atractiu i carisma dels seus personatges com sí que feia a Un dels nostres o Casino. A Killers of the flower moon no hi ha tràvelings torrencials ni celebració implícita de la violència o l'amoralitat. De Niro és un cacic amable i amistós, DiCaprio un home simple que no amaga que estima els diners “gairebé tant com a la seva dona”. En la seva maldat hi ha una mena de banalitat i una impunitat assumida que resulten el més esgarrifós de tot plegat.

També resulta curiós que Scorsese, un dels mestres del muntatge al cinema modern, estiri la durada fins a les tres hores i mitja, la més extensa de la seva carrera. I, sens dubte, la història es podria haver explicat en menys temps, però la sensació és que el director utilitza la redundància d'algunes escenes com a recurs immersiu per atrapar l'espectador en la història i la dimensió humana de la història. O potser és que es deixa fascinar, i no és gens estrany, pel recital interpretatiu de DiCaprio en un dels millors treballs de la seva carrera, molt ben secundat per la humanitat i dignitat que confereix Gladstone al seu personatge.