Martin Scorsese: "Una veu personal es pot expressar tant a TikTok com en un film de quatre hores"

Enviat especial al Festival de Berlín“Soc un misteri”. Aquesta ha sigut la resposta de Martin Scorsese, acompanyada d’un somriure murri, a la periodista que li ha preguntat com es definiria, en una sola paraula. Deunidó l’atreviment de demanar-li concisió al cineasta més loquaç del planeta. Misteriós? No, Scorsese és qualsevol cosa menys misteriós. Porta tota la vida parlant dels seus orígens i del seu amor pel cinema, en entrevistes i xerrades i a través de les seves pel·lícules. I això mateix ha fet a la Berlinale, que aquest dimarts li ha lliurat un Ós d’Or honorífic tant per la seva extraordinària carrera com per la tasca de restauració del patrimoni cinematogràfic que fa la fundació que porta el seu nom.

"A casa meva no hi havia llibres –ha recordat el director–. Els meus pares sabien llegir, però no tenien llibres, així que em vaig haver d’educar principalment amb pel·lícules estrangeres, sobretot del neorealisme italià. La primera pel·lícula de Kenji Mizoguchi que vaig veure va ser per televisió, doblada i amb anuncis. I, així i tot, va ser increïble! I quan penso en com em va afectar tant veure aquelles pel·lícules, venint del barri humil d’on venia, amb uns pares que no eren intel·lectuals... Bé, potser algú veurà algun dia les pel·lícules que restaurem i li canviaran la vida, com a mi. Si després es dedica a fer cinema no importa".

Però Scorsese no viu només capficat en el passat. De fet, el premi de la Berlinale arriba enmig de la campanya dels Oscars del seu darrer film, Los asesinos de la luna, que ha produït Apple TV. I el director ha defensat amb vehemència la vitalitat del cinema i el seu dret a evolucionar. "El cinema no s’està morint, s’està transformant –ha afirmat–. No se suposava que havia de ser sempre igual. Abans el cinema era sempre una experiència col·lectiva que veies en una sala, d'acord, però la tecnologia ha canviat tan ràpidament que l’única cosa que perdura igual són les veus personals. I una veu personal es pot expressar tant a TikTok com en un film de quatre hores o en una minisèrie de dues".

Reflexionant amb el papa Francesc

El director també ha actualitzat l’estat del seu projecte sobre Jesús, que es va fer públic arran d’una reunió que va tenir amb el papa Francesc. De fet, ha explicat que s'havien reunit altres vegades arran de la projecció al Vaticà de la seva pel·lícula Silenci (2016), sobre la persecució de dos sacerdots jesuïtes al Japó del segle XVII. Segons Scorsese, Francesc i ell han parlat de "noves maneres originals de pensar en els assumptes essencials del cristianisme". Però el film sobre Jesús és de moment un projecte embrionari. "Encara he de pensar com serà –ha dit–. Vull que sigui una pel·lícula única i diferent, que faci pensar i que entretingui. Potser quan acabi la promoció de Los asesinos de la luna i aconsegueixi dormir una mica tindré una idea fresca".

Quan li han preguntat sobre noves veus de cineastes que admiri, Scorsese ha esmentat títols recents com Vides passades de Celine Song i Perfect days de Wim Wenders (que no és precisament una veu nova), i ha reconegut que li costa estar al dia del cinema actual. "Als 81 anys, el temps és un problema, i he de seleccionar bé en què l’inverteixo", s’ha justificat. I sobre els premis i els reconeixements, ha explicat que intenta no pensar-hi massa. "Quan ets jove, tens molt més ego i ambició. L’ambició no la perds mai. L’ego en realitat tampoc, però ho intentes, perquè pot ser un problema. Així que t’has de dir sovint a tu mateix que en realitat no saps res". I arran d’això ha recordat l’època en què va rodar El rei de la comèdia (1982) i es va adonar que havia "abocat tot el que sabia" a les seves pel·lícules anteriors: Toro salvatge, Taxi driver, New York, New York i L’últim vals. "Ja no em quedava res, ho havia fet servir tot i, per tant, era lliure de repensar-ho tot: on poso la càmera, com explico la història... I això m’ha passat més vegades, fins i tot a L’irlandès. Si no et pares a pensar què necessita cada pla, el resultat serà mediocre. T’has d’alliberar de la idea que hi ha només una manera de fer bé les pel·lícules".

"He comès un crim"

Més enllà de l’homenatge a Scorsese, la competició de la Berlinale ha mostrat la seva millor cara amb The devil’s bath. Al començament d’aquest film, una camperola austríaca del segle XVII agafa una criatura de pocs mesos, puja fins a un salt d’aigua elevat i, sense més ni més, la deixa caure perquè s’estimbi contra les roques. "He comès un crim", diu després quan s’entrega a les autoritats. Veronika Franz i Severin Fiala, directors també de la sensació del Sitges del 2014 Goodnight mommy, exploren ara el fenomen documentat en diversos països europeus durant el segle XVII i XVIII de les persones amb impuls suïcida (la majoria dones) que, en comptes de matar-se elles mateixes, mataven un nen amb l’esperança de ser executades i evitar la condemna a l’infern que comportava el pecat mortal del suïcidi.

The devil’s bath segueix un d’aquests casos i acompanya l’Agnes en el seu descens als abismes de la depressió. La frustració per no tenir fills en una societat que no reserva cap altre rol a les dones, les intromissions constants de la sogra i la decepció general amb la vida de casada donen forma a un viacrucis que encarna una Anja Plaschg extraordinària, candidata segura al premi a la millor interpretació protagonista, si no és que el jurat reserva algun premi més important per a aquest poderós retrat d’una societat modelada rígidament per la religió i el patriarcat, sense espai per a la dissidència o la fragilitat i on els valors es transmeten de maneres especialment cruels.