Martha Coolidge: "Vaig necessitar anys de teràpia per adonar-me que m'havien violat"

BarcelonaAl començament de Not a pretty picture (1976) apareix el següent rètol: "Aquesta pel·lícula està basada en incidents de la vida de la directora. L'actriu que interpreta la Martha també va ser violada a l'institut. S'han canviat els noms i els llocs". Abans de començar la seva carrera a Hollywood, Martha Coolidge (New Haven, 1946) va convertir una experiència traumàtica en el leitmotiv d'una pel·lícula valenta i revolucionària que barreja ficció i realitat per visibilitzar la cultura de la violació. Prop de cinc dècades després, arriba als cinemes en versió restaurada, a punt per emocionar i sacsejar consciències.

Què la va portar a utilitzar la seva experiència com a víctima de violació com a matèria primera d'una pel·lícula? No és fàcil exposar-se d'aquesta manera, sobretot aleshores.

— No, no és fàcil. Mai és fàcil. Però vaig veure un curt sobre el tema [No lies, de Mitchell Block] i em vaig adonar que mai havia vist una pel·lícula que mostrés la dona com a víctima, que li donés veu i permetés a l'espectador escoltar el seu relat. També vaig pensar que jo tenia l'experiència per fer una pel·lícula així. I havia pogut fer molta teràpia sobre l'incident.

La pel·lícula no es limita a recrear l'experiència, sinó que captura les converses que vostè i els actors tenen sobre l'escena i les motivacions dels personatges.

— En els assajos d'un projecte com aquest, els actors i el director tenen inevitablement converses sobre les seves experiències i el que van significar per a ells. I vaig pensar que seria una bona idea que això fos el motiu principal d'una pel·lícula, i mostrar com funciona i fer-ho d'una manera segura per a tothom. Així que no es tracta de recrear una escena de violació, sinó els assajos en què un equip està intentant arribar a un lloc determinat. Per a mi, això era el més important de la pel·lícula, el motiu pel qual la vaig fer.

Ha esmentat la importància de fer-ho de manera segura. Com va garantir la seguretat de tothom?

— El càsting va ser molt important. Vaig parlar molt amb els actors sobre com se sentien. Feia temps que coneixia el Jim [Carrington, l'actor principal] i sabia que era algú que podia parlar dels seus sentiments; a diferència de molts homes, i li preocupava el tema de la pel·lícula. Per què un violador fa el que fa? Com se sent? Etc. La Michelle [Manenti, l'actriu principal] també havia sigut violada, i jo creia que l'actriu havia de ser algú que hagués viscut l'experiència i la conegués bé.

Va ser difícil trobar-la?

— No, perquè són experiències molt habituals per a les dones. Jo sabia que a la Michelle l'havien violat i que podria parlar sobre el tema. Però el més important va ser fer molts assajos i descobrir que podien parlar entre ells, que es queien bé i se sentien segurs l'un amb l'altre. En qualsevol cas, teníem mesures de seguretat. No eren improvisacions sense direcció, que poden ser molt perilloses, perquè no saps el que hi ha dins de les persones.

Així i tot, imagino que recrear una experiència tan violenta remou moltes emocions.

— Sí, i això era el que volíem provocar. Has d'entendre que aquesta és una part inherent a l'actuació. Si un actor o una actriu interpreten una escena com aquesta, la reviuen, reviuen emocions que es basen en la seva vida real. Sembla més segur en les altres pel·lícules, però només perquè el públic no sap com és de personal per a ells.

Abans de fer Not a pretty picture, les persones del seu entorn sabien que l'havien violat?

— Era una cosa difícil d'explicar quan va passar, perquè anava a l'institut. Alguns ho sabien, d'altres no. No era un secret, però no anava pel món explicant que era una víctima de violació. Quan el tema sorgia en una conversa, no ho amagava, com sí que feia a l'institut. De fet, la veritat és que a l'institut no ho explicava a ningú perquè no sabia que m'havien violat. Vaig necessitar anys de teràpia per adonar-me'n.

S'ha de tenir molt coratge per presentar-se al món com a víctima de violació, sobretot en aquella època.

— Bé, sentia que ho havia de fer i que podia servir per animar els altres a compartir les seves experiències. Era important perquè altres persones s'adonessin que també els havia passat. I quan una persona és honesta sobre el que ha viscut, això ja no et controla.

Durant els assajos de la violació, la càmera també l'enfoca a vostè i mostra la seva reacció a la violència que els actors recreen. Se la veu commocionada.

— Ho estava, però sentia que era important mostrar que em preocupava i que observava l'escena de prop per assegurar-me que no passava res dolent. A veure, és la meva feina com a directora. Però volia mostrar que com és de traumàtica una situació així.

Va tenir problemes per exhibir la pel·lícula? Com va ser rebuda?

— Va ser difícil projectar-la al principi, perquè algunes persones no es creien que anava de debò fins que la veien. Es va estrenar a la seu de l'American Film Institute de Washington, i jo vaig llogar cinemes a Boston, Nova York i altres llocs. Però també es va veure en cineclubs, universitats, grups de dones, etc. Sempre que podia anava a les projeccions i el primer que vaig aprendre és que als homes també els violen. I per a ells és encara més difícil admetre que els han violat que per a les dones. Això no ha canviat, quan projecto la pel·lícula avui dia se m'acosten homes per dir-me, de manera molt discreta, que a ells també els han violat.

Ha canviat la cultura de la violació que retratava fa cinc dècades?

— Encara és un problema greu. És sorprenent com són d'habituals les violacions a les famílies, entre pares i fills, germans i germanes. És molt, molt greu. I tothom coneix algú a qui han violat, tot i que potser no ho sap. Si no t'han violat a tu, han violat algú que coneixes.

Al final del film explica com, per culpa de la violació, als 28 anys encara no havia pogut tenir cap relació seriosa amb un home. També que sentia que caldria alguna cosa excepcional per poder confiar en un home. ¿Dirigir Not a pretty picture va ajudar-la a superar aquells problemes?

— És una pregunta molt difícil de respondre. És possible, molt probable, perquè va ser com posar-ho tot damunt la taula, reconèixer el problema i fer-ho visible. Però al mateix temps, ser directora crea altres problemes a una dona en la nostra societat, perquè dirigir implica manar, i això no és el que la gent espera de les dones. I això requereix més ajustos i resiliència del que imagines.

Per cert, coneixia llavors el treball de Chantal Akerman? No eren moltes, les directores que feien un cinema tan feminista i formalment trencador.

— Vaig conèixer la Chantal molt aviat en un festival de cinema de dones, quan ella encara no havia fet moltes pel·lícules. Jo vaig veure la seva pel·lícula, ella va veure la meva i ens vam fer amigues, ens escrivíem. Ella era una d’aquelles persones que qüestionen les coses obertament. M’agradava molt.

Després de Not a pretty picture va treballar amb Francis Ford Coppola a Zoetrope, el seu intent fallit d'aixecar un estudi independent de Hollywood. Com va ser l'experiència?

— Vaig ser-hi des del principi, perquè tenia projectes amb el Francis. Vaig aprendre molt. Recordo que vaig compartir molts dinars amb Michael Powell, el director de Les sabatilles vermelles, quan el Francis el va contractar. Era un gran home, i un gran somiador. Tot plegat, va ser una experiència molt inspiradora, i estic contenta que formi part de la meva vida.

Va conèixer allà Nicolas Cage, el nebot de Coppola? Vostè va donar-li el primer paper protagonista al seu debut com a directora a Hollywood, El meu estimat rebel (1983).

— No, el va portar la meva directora de càsting. Va ser pràcticament l'última persona que vaig veure, i era molt bo. Però no sabia que es deia Coppola, ell es presentava com a Nicolas Cage per protegir-se de la fama del Francis. Va fer un gran treball a la pel·lícula, però no vam tornar a col·laborar. I mira que ho vam intentar, però es va fer molt famós i li oferien grans papers. I com que devia un munt de diners a algunes persones, havia d'acceptar aquells papers. Però espero que algun dia tornem a treballar junts. Ell sempre em truca i em diu que soc la culpable de tot.