Mariscal: “Continuo dibuixant perquè no he anat mai al psiquiatre”

BarcelonaJavier Mariscal (València, 1950) no acaba de processar que el Festival Animac de Lleida li hagi concedit el Premi Trajectòria, que recollirà aquest diumenge a la cerimònia de cloenda. “Si jo no soc animador –s’excusa–. Jo no soc res!”. I, tanmateix, ha fet de tot: còmics, tèxtils, escultures, quadres i dissenyar de tot, des de locals fins a mascotes olímpiques... Però no sempre l’han rebut amb els braços oberts. “Miquel Barceló em deia que no pintés, que els meus còmics eren l'hòstia. Els d’El Víbora igual: «Quins mobles tan bonics que fas». Òscar Tusquets em deia: «No facis mobles, que els teus quadres són molt bonics». La gent de l’art no em perdonava tenir obres a 30.000 euros en una galeria i després vendre al quiosc. I encara sort que no vaig guanyar l’Oscar amb Chico & Rita o els animadors m’haurien fotut un tret”.

Amb els 75 anys acabats de fer –va reunir fills i nets per celebrar-ho a la casa on viu des de fa un temps a l’Empordà–, Mariscal continua creant sense descans. La seva última obsessió: ceràmiques pintades que es couen "amb una tècnica persa del segle X que ha conservat un artesà de Manises, l’Arturo". Fa temps, diu, que ja no el critiquen per ser tan dispers: “Quan es va popularitzar la paraula multidisciplinari vaig notar que deixaven d’insultar-me”. Simplement fa la seva, sense càlculs ni estratègies. “Si jo continuo dibuixant és perquè no he anat mai al psiquiatre –diu–. No reflexiono sobre el que faig o els perquès. El meu amic Miquel Barceló sempre que acaba un quadre s'hi planta davant i reflexiona, però jo no ho sé fer. A l’escola, quan tocava reflexionar, m’adormia. Jo vaig en Vespa i no miro gaire el retrovisor”.

El seu primer contacte amb l’animació va ser a principis dels anys setanta. “Vaig estar més de 15 dies animant un personatge meu, el Señor del Caballito, i no arribava als 10 segons –recorda–. Em vaig dir: «Això d’animar està molt bé, però calen més amics i més diners»”. A principis dels noranta va crear la sèrie animada que protagonitzava Cobi, la mascota dels Jocs de Barcelona, però va ser una experiència frustrant per la falta d’ambició dels responsables de l’animació. “El seu sistema era fer les coses molt barates per estalviar-se diners a la producció i guanyar-ne ells, així que no em feien ni cas”, lamenta.

El seu primer gran projecte d’animació, Chico & Rita (2009), va sorgir arran de la seva gran amistat amb Fernando Trueba, que després de veure les animacions de Mariscal per a un videoclip de Compay Segundo (La negra Tomasa) i els quaderns que havia dibuixat a l’Havana va proposar-li fer una pel·lícula. “Vam ambientar-la a la Cuba dels anys quaranta perquè era quan tothom ballava, i el Fernando la controlava més”, explica el dibuixant, que l’any passat va repetir amb Trueba en un nou projecte, Dispararon al pianista, sobre el pianista brasiler Tenório Júnior, assassinat per la dictadura argentina. “El Fernando havia treballat quatre anys en el projecte i va fer totes les entrevistes –diu Mariscal–. Ningú, ni tan sols al Brasil, sap més coses de Tenório que ell. Jo li vaig dir: «Fernando, jo hi poso els dibuixos, però aquesta pel·lícula és teva». Però va insistir que fóssim dos directors. L’únic defecte del Fernando és que és massa fan de Mariscal”.

Mariscal no amaga –ni tan sols durant la promoció del film– que a Dispararon al pianista hi ha coses que no l’acaben de satisfer. “La pel·lícula té alguna davallada, i això no t’ho pots permetre”, diu, tot i estar molt content de la seqüència del somni, la primera que anima ell sol. No sap, això sí, si encara té corda per a més grans projectes d’animació: “No em faig aquestes preguntes. Només em pregunto d’on trauré diners per anar vivint fins que em mori, perquè visc al dia. M’he arruïnat tres cops, i l’última vegada de veritat. Molta gent de la meva edat va comprar pisos barats a la costa i ara els lloguen a carnissers alemanys i viuen de puta mare, però a mi no se m’hauria acudit mai. Soc molt hippy i no m’he comprat cap casa, vivim de lloguer”.

Entre el 'New Yorker' i el Big Bang

Viure en el present tampoc ha de ser tan difícil quan acabes de firmar una portada per a l’edició especial per als 100 anys del New Yorker. Mariscal no amaga l'orgull: “És el màxim, colar el Fermín [personatge dels Garriris] al New Yorker, la revista del meu mestre Saul Steinberg!” Mariscal coneix Françoise Mouly, directora d’art de la revista, des que col·laborava a Raw, la revista que dirigien Mouly i el seu marit, Art Spiegelman, amb qui té amistat. Però dels autors actuals que admira en destaca sobretot un: Joann Sfar. “És un mestre. Jo buscava algú que em fes un guió i li vaig escriure, i es veu que em coneix i m’admira molt. A més, sap parlar espanyol perfectament perquè és un jueu sefardita i asquenazita per part de mare i pare”. Tanmateix, el projecte que el té més ocupat els últims anys és “una novel·la gràfica de 200 o 300 pàgines” que prepara en solitari, una mena d'història de la vida a la Terra. “Parla de l’origen comú de tots els éssers vius, de com les buguenvíl·lies i els humans tenim cèl·lules que són cosines germanes –diu–. I les deu primeres pàgines expliquen què hi havia abans del Big Bang: el ball dels electrons, les festes boges als nuclis de les estrelles... Però no sé quan l’acabaré perquè és una obra molt complexa i encara he d’estudiar molt”.