Marion Cotillard: “Intento protegir-me de la imatge que el públic té de mi”

Enviat especial al Festival de BerlínA Marion Cotillard no li cauen els anells a l’hora de jugar amb la seva imatge de gran diva del cinema francès modern. Ja ho feia al drama Assumptes familiars d’Arnaud Desplechin, on feia d'una actriu orgullosa enrocada en el seu odi cap a un germà escriptor, i ara torna a posar-se en la pell d’una actriu famosa a La tour de glace, de la francesa Lucile Hadzihalilovic, una reinterpretació moderna i perversa del conte La reina de les neus de Hans Christian Andersen que s’ha presentat aquest diumenge en la competició de la Berlinale.

Al film, Cotillard interpreta una diva freda i cruel que estableix una relació estranya amb una noia òrfena que s’ha refugiat a l’estudi on s’està rodant una pel·lícula.“No sabia res del passat del personatge, però era una actriu, així que tenia alguna cosa familiar però alhora misteriosa —ha explicat l’actriu—. I interpretar una actriu que roda una pel·lícula mentre tu mateixa estàs fent una pel·lícula crea una mise en abyme molt interessant”.

Però la directora va tenir dubtes a l’hora d’oferir-li el personatge. “Vaig pensar que potser seria pertorbador per a la Marion interpretar una actriu que té una visió tan distorsionada d’ella mateixa –explica Hadzihalilovic–. La imatge que tenen de tu sempre és un tema sensible, fins i tot per a algú amb una carrera com la seva". Cotillard, en qualsevol cas, hi treu importància: “El públic sempre s’ha inventat la vida dels actors o els cantants, sobretot ara, amb l’accés que té als famosos a través dels mitjans i les xarxes socials. Jo intento protegir-me de la imatge que el públic té de mi, sigui bona o dolenta, perquè sempre és una imatge distorsionada”.

El duel entre la diva i la debutant

La diva que interpreta l’actriu a La tour de glace és una figura quasi fantàstica que la noia òrfena observa amb fascinació. A través d'una atmosfera gèlida i jocs de metacinema, Hadzihalilovic construeix un vincle entre totes dues que fuig del realisme psicològic per abraçar la potència al·legòrica del conte de fades, sobretot quan la relació progressa i aprofundeix en el costat fosc del personatge de Cotillard. “Jo no la veig necessàriament com una diva, sinó com una dona ferida que ha silenciat les seves emocions”, apunta la directora.

La jove actriu Clara Pacini, amb un físic que recorda una Audrey Tatou adolescent, supera amb nota el repte de donar la rèplica a una Cotillard en plenitud de facultats i magnetisme. Així i tot, resulta estrany que una actriu d’aquesta categoria, guanyadora de l’Oscar i imatge de Chanel, asseguri que s'ha sentit “molt intimidada” per una debutant com Pacini durant el rodatge. “És molt carismàtica –justifica Cotillard–. Quan ens vam conèixer a casa seva no em vaig atrevir a mirar-la als ulls. En la relació entre els nostres personatges hi ha fascinació, una certa violència i un intent de dominació, i també hi havia alguna cosa especial entre nosaltres dues, així que simplement em vaig deixar portar”.

L’aire majestuós de Cotillard i la fragilitat necessitada d’afecte de Pacini són, doncs, els materials dramàtics amb què treballa Hadzihalilovic per crear aquest conte pervers i no apte per a nens. “Els contes de vegades són molt cruels –ha recordat la directora de films com Evolution o Earwig–. Jo acostumo a fer pel·lícules que, a cert nivell, són contes de fades, però és perquè totes parlen sobre fer-se gran, com fan també molts contes”.

Àvia a la fuga

També a la secció oficial, Gabriel Mascaro ambienta O último azul en un Brasil distòpic en el qual, quan arriba a una certa edat, la gent gran és desposseïda dels seus drets i obligada pel govern a abandonar casa seva per viure en una colònia amb altres ancians per no perjudicar la productivitat del país. La idea no sedueix a la Tereza, de 77 anys, que s’embarca en una aventura delirant per complir un últim desig abans d'aquesta jubilació forçosa: volar en avió. L’humor, la falta de pretensions i un punt de deliri són els principals arguments a favor d’aquest simpàtic recordatori del dret a la dignitat de les persones grans, una versió fresca i atrevida de les comèdies geriàtriques amb avis trapelles que tan bé funcionen entre el públic que freqüenta les sales de cinema entre setmana.