Mario Casas: "La pel·lícula parla del que pot causar una educació desestructurada"

BarcelonaMario Casas s'estrena com a director amb Mi soledad tiene alas, que arriba aquest divendres als cinemes. Escrita amb la seva companya, l'actriu belga Déborah François, la pel·lícula la protagonitzen el seu germà, Óscar Casas, i els debutants Candela González i Farid Bechara. Tots tres interpreten uns joves que viuen entre feines precàries, delinqüència ocasional, violència estructural i l'esperança de trobar una sortida. "Volia explicar una història senzilla, que després es converteix en una Bonnie & Clyde de barri", diu Mario Casas sobre un film en què demostra tenir una mirada cinematogràfica molt interessant.

Què ha sigut el més plaent de dirigir?

— Conèixer aquest art i aquesta indústria molt més. Ara mateix conec com es crea una pel·lícula des de la primera paraula. Fa tres anys i mig que la vam començar a escriure, durant la pandèmia, i ha sigut com aixecar una casa des del primer totxo. Vulguis o no, per a mi el cinema s'ha convertit en alguna cosa encara més poderosa. M'ha canviat la vida. Ara acabo de rodar una pel·lícula amb Rodrigo Cortés, i al set de rodatge jo ja veia el cinema d'una altra manera, més panoràmica. A més a més, he pogut explicar una història que he escrit amb la Déborah François, la coguionista, i tot plegat és com un fill.

La Déborah és de Lieja. Tu et vas criar a Esparreguera. Com creus que aquests paisatges i les vostres respectives experiències personals es reflecteixen a la pel·lícula?

— La pel·lícula té alguna cosa a veure amb la infància i l'adolescència de la Déborah, i amb la meva adolescència. Té una cosa molt dels 2000... La roba, la música, com el flamenc que escolto des de petit. Ara el barri és més de trap i de rap, però abans era més de flamenc. Inconscientment, quan escrius ets tu; estàs creant una història, però moltes vegades has de partir de les teves emocions o de les vivències per poder omplir les pàgines. La pel·lícula també té alguna cosa d'aquell viatge que vaig fer a Madrid amb 18 anys per ser actor. Me'n vaig anar buscant un somni, diferent del dels personatges perquè ells hi van per una altra raó, però hi ha aquest deixar una vida enrere i començar-ne una de nova, fer el pas del nen a l'adult. Hi ha alguna cosa de mi i crec que també de la Déborah, perquè ella se'n va anar a París.

La primera part de la pel·lícula transcorre a Barcelona i la filmes mostrant que, malgrat la violència de la situació, els personatges tenen una xarxa d’afectes. En canvi, quan van a Madrid els filmes diferent, ressaltant-ne la solitud.

— Sí, totalment. Aquesta xarxa és el barri, un personatge més de la pel·lícula. Per a mi la Mina i Bellvitge eren superimportants. Volia mostrar el barri el més sincer possible, i estic molt content de com ha quedat, de creïble, i no és gens fàcil. Tota la gent que envolta els protagonistes és gent del barri que ens ha donat un cop de mà. Pel que fa a Madrid, es respira tot d'una altra manera, ells no saben amb qui toparan. En aquesta Barcelona que filmo hi ha una mica més de frescor, i a Madrid volia filmar alguna cosa més freda, més seca, una sensació que jo mateix vaig experimentar quan hi vaig anar tan jove. Ja és això, el que buscàvem, perquè a la pel·lícula representen coses diferents.

Tenies molt clar que el barri no s'ha de filmar ni amb condescendència ni amb paternalisme.

— Realment, ens vam ficar dins del barri. Quan vam començar a buscar llocs, m'ensenyaven localitzacions, però jo no ho veia clar. La idea que tenia al cap era una imatge del cinema francès, de nanos envoltats d'edificis alts, gairebé com ruscos; com el record que jo tenia de Bellvitge i d'aquells edificis alts que no et permeten sortir-ne. Quan vam gravar a la Mina, va ser increïble: al final tot el barri va voler estar a l'escena, i el que hi surt és la veritat, era el que estava passant realment. Per a mi era superimportant que fos real.

T'interessava abordar, encara que fos tangencialment, aspectes com la violència contra les dones i contra els nens?

— Més aviat explicar d'on neix aquesta violència. El Dan, el personatge que interpreta l'Óscar, neix en una família desestructurada, sense mare, amb un pare a la presó que li ha destrossat la vida. La pel·lícula parla del que et pot causar una educació desestructurada. El Dan creix sense un suport emocional, i d'aquí també en surt la soledat, i per això intenta descobrir qui és realment, però no té les eines, no l'hi han donat. No ha rebut l'educació emocional.

La teva pel·lícula s'inscriu en la tradició del cinema sobre fugides, d'Al final de l'escapada (Jean-Luc Godard, 1960) a Deprisa, deprisa (Carlos Saura, 1980), per exemple. ¿Has tingut present aquesta tradició?

— Una de les pel·lícules que més em va marcar sent més nano, i el to de la qual volia reproduir, és 7 vírgenes (2005), d'Alberto Rodríguez, un director que admiro moltíssim i amb qui vaig fer Grupo 7 (2012). Volia fer jugar això que ja hem vist altres vegades, però amb un cinema potser més francès o més americà independent, el de Waves (Trey Edward Shults, 2019) i American honey (Andrea Arnold, 2016); és a dir, un tipus de pel·lícula amb una altra llum. Volia barrejar aquestes dues coses, i alhora tenia molt clar quina pel·lícula volia explicar, i com: fent que la càmera seguís constantment els actors, no perdre'm res, que poguessin improvisar, que poguessin jugar. Era com una fixació constant, estar-hi a sobre, i sobretot els plans d'esquena, els plans de seguiment pel clatell, que em fascinen.

Una mica com la tècnica de filmació dels germans Dardenne.

— Sí, alguna cosa d'això hi ha. I, esclar, la Déborah ha treballat amb ells [a El nen; 2005]. Han aparegut sovint damunt la taula, els Dardenne, mentre fèiem la pel·lícula.

Mencionaves la influència d'American honey, que és una pel·lícula magnífica.

— Hi ha alguna cosa a la llum i a les referències per a escenes com la del parc aquàtic que són d'American honey o de Waves, que també em va agradar molt. American honey és una pel·lícula molt interessant.

La tristesa que transmet la mirada dels personatges d'American honey també la tenen els personatges que interpreten el teu germà i la Candela González. Hi ha un punt de tristesa fins i tot en l'esperança.

— És una mirada realista, estan vivint una vida. Volia explicar una història senzilla, que després que es converteix una mena Bonnie & Clyde de barri, i la pel·lícula estava en els actors; això era el més important, que estiguessin bé.

Candela González i Farid Bechara són fruit d'un càsting molt elaborat?

— Més d'un any de càsting. Sí, va ser llarg. La Candela va ser de les primeres que va aparèixer. Així com el Farid està més a prop del personatge que interpreta, a la Candela, com a l'Óscar, l'hem portat a construir el personatge, perquè ella hi té poc a veure, amb la Vio. És molt interessant la feina que ha fet, sembla que porti ja unes quantes pel·lis fetes, perquè té una cosa molt poderosa i molt salvatge, és algú molt especial i amb molta veritat. Del que estic més content és dels personatges, i espero que connectin amb el públic, que digui: "Hòstia, estan molt bé els xavals, hi ha una feina darrere". Amb això seria el director més feliç del món.

Abans parlaves de la música, que també és important a la pel·lícula. Hi ha cançons de Chiquetete, Morad, Rocío Márquez...

— Esta cobardía, de Chiquetete, és pel meu pare, perquè a casa escoltàvem Chiquetete, Manzanita i Dire Straits. Morad va ser una cosa que anava més enllà de la música. Quan l'Óscar em va demanar una referència per al personatge, li vaig dir que no volia que fos el clixé de macarra. Aleshores vaig proposar-li que mirés el programa que Jordi Évole va dedicar a Morad, perquè a més és un artista com el personatge de la pel·lícula. Al programa hi ha un moment que hi surt la mare del Morad acariciant-li els cabells, i el sents parlar i és com un nen. Un cop tenia la pel·lícula, vaig contactar amb el Morad per explicar-li que havia sigut una referència per al film, i ell ens va fer la cançó que sona als crèdits.

Et veus dirigint més pel·lícules?

— Soc actor, he crescut sent actor, però sempre m'he fixat molt en els directors i he preguntat molt. Voldria dirigir més, tot i que et treu molt de temps. He estat un any i mig que no he treballat com a actor... Però sí que tornaria a col·locar-me darrere la càmera. I tornaria a trucar a l'Óscar, perquè m'agradaria portar-ho a un altre banda completament diferent i construir una altra cosa completament diferent.