Maria Netavrovana: "Quan les explosions van ser a prop, vam dir «o correm ara o ens morim»"

BarcelonaPer a qualsevol actriu, a la vida hi hauria un abans i un després de debutar en una pel·lícula de Laura Jou produïda per J.A. Bayona i coprotagonitzada per Belén Rueda. Però el que dividirà per sempre la vida de la ucraïnesa Maria Netavrovana (Kíiv, 1996) és un fet més dramàtic: la fugida de la guerra d'Ucraïna. "Aquella nit era amb una amiga. A les 5 vam sentir la primera explosió; es diu explosió? Ho vam empaquetar tot i vam anar a un refugi. Hi vam passar, crec, dos dies. Tot passa molt ràpid; no sabíem si era dia o nit. Quan les explosions van ser molt molt a prop, vam dir: o correm ara o ens morim, i vam decidir córrer, perquè ens havien dit que hi havia trens d’evacuació. Vam córrer cap a l’estació. És que, si no, no saps què et pot passar. Pensava que si arribaven els soldats farien el que voldrien amb nosaltres. Realment ningú sap què és la guerra".

La bellesa serena i la veu dolça de Netavrovana contrasten amb el que explica. Ella era gimnasta professional. Amb 18 anys va deixar la competició i va obrir el seu propi club, a Puixtxa-Voditsia, a prop de Butxa, als afores de Kíiv, on entrenava nenes. Aquell febrer del 2022 havien avisat per televisió als civils que preparessin una motxilla amb roba, menjar, documents d’identitat i diners davant d'un possible atac rus. És tot el que es va endur. "Estic molt agraïda a tothom que va oferir casa a ucraïnesos, gent que sense conèixer-nos ens oferia allotjament i diners", recorda. Un periodista mexicà que havia conegut feia pocs mesos a Kíiv, amb el qual mantenia el contacte, els va proposar a ella i la seva amiga de refugiar-se a casa seva, a Barcelona. I així aterra a la ciutat, on busca feina d’entrenadora esportiva. En un club s’assabenta que busquen una gimnasta que parli espanyol per a un càsting de cinema. "Estava molt perduda. Intentava agafar-ho tot. Quan ho has perdut tot, no perds res per intentar-ho. Jo no sabia qui eren Belén Rueda ni Bayona tampoc per a mi es tractava de tenir un objectiu per viure. No estava ni nerviosa", recorda. La directora Laura Jou va quedar impressionada per la seva presència i fins i tot va adaptar el guió per fer-hi encaixar la història personal de Netavrovana i el seu accent.

Des d’aquell mes de juny del 2022, quan la van triar com a actriu, la història s’ha accelerat: ha rodat i estrenat als cinemes la pel·lícula Caída libre, s’ha casat amb aquell noi que la va acollir, ha obert un estudi de gimnàstica a Barcelona, ha estudiat interpretació, ha après castellà i anglès i pot entendre una mica el català. El millor i el pitjor li ha passat a la vegada. "Això ho has de treballar amb un psicòleg. És molt radical. És molt trist i molt feliç. Llavors el que fa el meu cap és tancar totes les emocions: no estic trista ni feliç, estic neutra. Crec que tots els immigrants tenen aquesta síndrome del supervivent que no et deixa viure. M’hauria agradat sentir més felicitat, viure més al màxim el casament, la pel·lícula, però... Com puc viure bons moments quan al meu país hi mor gent? Tampoc pots anar-ho explicant a tothom, t’ho has de quedar a dins i viure la vida", afirma. Ella té el pare a Israel, la mare a Ucraïna, perquè el padrastre és al front, i l’àvia va morir arran d’una caiguda després que un coet impactés a prop de casa.

Què passarà ara? A Ucraïna els 27 anys "ja és molt tard" per decidir què vols fer a la vida, diu Netavrovana. "Aquí la gent canvia sovint de feina i allà està mal vist. M’agrada aquesta tranquil·litat de no haver-ho de decidir tot ara. M’hi intento adaptar", admet. És conscient que la pel·lícula ha sigut un cop de sort i ara nota pressió per dedicar-s’hi i per trobar feina. "Jo no soc actriu i m’he de formar. Crec que estudiaré, buscaré agent i faré tot el que pugui, i ja veurem què surt".