"Per a una dona intel·ligent, no hi ha res més avorrit que passar un nombre infinit d'hores amb una criatura petita". A Les mares no, l'escriptora Katixa Agirre recupera aquesta cita de Doris Lessing, entre d'altres d'autores que van plasmar visions poc idealitzades de la maternitat. En l'adaptació del llibre de l'autora basca, Mar Coll recupera algunes d'aquestes dites, però alhora pren una distància clau respecte a l'original literari que esdevé el punt fort del seu tercer llargmetratge. Agirre se centra en una escriptora que, durant la criança del seu primer fill, segueix fascinada pel cas d'una dona que ha ofegat a la banyera els seus dos nadons. En el film, el crim també hi és present, però no cobra l'entitat que té en el llibre, de manera que es dilueix aquesta separació entre la narradora i l'assassina. A Salve Maria, l'infanticidi no és un fenomen aliè que obsessiona una dona en plena experiència del cantó més alienant de la maternitat, sinó un dimoni propi que la protagonista sent com es cova al seu interior. Si el llibre es desplega com un seguiment periodístic d'un crim que ressona en la protagonista, Salve Maria es desenvolupa com un intens drama íntim que voreja el thriller de terror al voltant de la maternitat com una experiència al límit de la follia. Eulàlia Iglesias
BarcelonaMar Coll (Barcelona, 1981), la directora que va posar la primera pedra de la nova onada del cinema català amb la fundacional Tres dies amb la família (2009), presenta la seva tercera pel·lícula aquest dijous al prestigiós Festival de Locarno en competició oficial. Salve Maria és la història d'una escriptora superada per la seva recent maternitat i obsessionada pel cas d'una dona que va ofegar els seus bessons. Lliurement inspirada en la novel·la de Katixa Agirre Les mares no (Amsterdam, 2020), la pel·lícula transmet la desesperació d'una dona (la debutant Laura Weissmahr, magnífica) atrapada en una espiral de culpa i alienació a la qual no gosa posar nom.
Què et porta a voler adaptar la novel·la de Katixa Agirre?
— Va caure a les meves mans en el moment just, quan el meu fill tenia 15 mesos. Amb la Valentina Viso, la guionista amb qui treballo, estàvem pensant quina seria la nostra pròxima pel·lícula i el tema de la maternitat era una de les possibilitats. I fer una adaptació ens permetia sortir del nostre món quotidià i treballar amb un material refrescant. A més, la premissa tenia un punt de thriller que em venia molt de gust pel plaer de fer una cosa diferent i tocar el cinema de gènere; tot i que a posteriori m’he adonat que el gènere i la maternitat són un perfect match.
Hi ha una gran tradició de pel·lícules de terror sobre la maternitat.
— És que la por i la culpa estan molt vinculades a la maternitat. Volíem que fos una pel·lícula molt visceral i molt de cos, perquè la maternitat no passa només al cap, i el gènere et permet comunicar coses que no passen pel cap, sensacions i emocions que el gènere et permet expressar a través de l’atmosfera.
La figura central de Salve Maria, la mare penedida de ser mare, encara és un tabú. ¿N’hi ha més de les que ens pensem?
— Sí. Penso que totes les maternitats tenen sentiments ambivalents. La idea de la maternitat com una cosa que t’omple de felicitat ja està superada. Primer es va parlar del cansament de ser mare, que és objectiu, però també hi ha tots els sentiments de culpa i de por que hi van associats. Amb la maternitat també neix la culpa. Després, la fragilitat del bebè i la dependència absoluta d’aquell ésser inacabat t’atorguen una posició de poder molt gran. Només que li donis l’esquena un parell de dies aquella cosa es mor. La part fosca de la maternitat existeix, molt més del que es pensa, i el mateix passa amb les maternitats disfuncionals, fins i tot les més extremes.
L’estigma no deu ajudar a conèixer aquestes maternitats.
— No, i per això moltes vegades es viuen en silenci. De fet, la pel·lícula parla d’això: només el fet de verbalitzar-ho ja és una victòria. I el fet que l’estigma sobre aquestes mares sigui tan gran fa que s’aïllin, es repleguin i s’invisibilitzin, i això genera situacions perilloses. Perquè si tens un problema i necessites ajuda, potser no ets la persona que ha de tenir cura d’aquest bebè.
Sense entrar en espòilers, el final de Salve Maria és d’un gran atreviment, m’agrada molt.
— És un final escandalós que genera bastant debat. És incòmode per a algunes persones.
Si canviéssim el gènere dels protagonistes potser no ho seria.
— No, no ho seria. Però nosaltres no volíem condemnar la mare per les seves decisions. Per a mi, la creació té a veure amb intentar acostar-se a les coses sense apriorismes. La idea era acompanyar la protagonista en el seu viacrucis i entendre-la. Però la percepció és diferent si ets mare, pare o res. Moltes mares han viscut moments tan foscos i desesperants per culpa de l’esgotament o de la transformació radical que suposa la maternitat... No volíem fer un judici, ni de la mare ni dels altres personatges.
El marit que interpreta Oriol Pla és un home sensible i comprensiu, una figura que es repeteix en pel·lícules recents com Creatura o Mamífera: l’Homo empaticus catalanus.
— Sí, hem fet totes el mateix personatge [riu]. No volia que la situació de la protagonista fos provocada per un company masclista o tòxic, perquè la cosa no va d’això. Al contrari, volia que fos una figura lluminosa que fos un contrapunt a la foscor que hi ha en ella.
Lluminós i optimista, però incapaç d’ajudar la seva dona.
— Com tothom. Jo, en la situació del Nico, segurament hauria fet el mateix. Si no està en el teu marc mental que la teva dona pot tenir pulsions de mort cap al seu bebè, com ho has de veure? De fet, ell ho pregunta: “Passa alguna cosa?” Però és tal l’estigma i el tabú, que ella no ho pot dir.
Salve Maria està molt connectada amb Tots volem el millor per a ella (2013) en el sentit que són dues històries sobre dones que han deixat de ser elles mateixes. En canvi, sento que en el teu cinema hi ha una ruptura amb Tres dies amb la família (2009).
— Sí, jo ara m’identifico més amb Tots volem que amb Tres dies amb la família. Però crec que en les tres pel·lícules hi ha una mirada crítica cap a les institucions, i una manera de col·locar-se en un lloc incòmode per qüestionar-les. I també la manera de treballar els personatges des de l’empatia i amb totes les seves contradiccions, sense jutjar-los tot i els defectes. Són persones que fan el que poden, i amb les quals tots ens podem identificar.
Cada vegada hi ha més històries sobre maternitat al cinema, i coincideix amb l’explosió de directores. ¿Hi ha necessitat de recuperar el temps perdut?
— I tots els relats no explicats. Sempre hi ha hagut relats, però minoritaris. Però el fet que cada vegada hi hagi més escriptores i cineastes fa que aquests temes hagin sortit de l’àmbit domèstic i quotidià per elevar-se a un lloc de gran transcendència, que és el que li correspon. Fins ara, el gran tema del cinema havia sigut l’amor, que jo la veritat... [esbufega] I segur que el canvi té a veure amb l’arribada de les dones a ocupar posicions de poder al cinema.
De fet, el romanticisme representa que és el gran gènere femení, però des que les directores dominen el cinema català ja gairebé no es fan pel·lícules romàntiques.
— Esclar, perquè no deixen de ser els relats que perpetuen els discursos hegemònics que beneficien els homes. I molts homes també s’han adonat que el patriarcat els perjudica i també són crítics amb aquestes històries.
Com has viscut aquesta gran explosió de directores al cinema català? Moltes et citen com a referent, començant per Carla Simón.
— Ho he sentit com un pas lògic que ha donat diversitat i riquesa i que ha millorat el cinema en tots els aspectes. I tant de bo vagi a més i aviat puguem veure aquestes directores fent pel·lícules de grans pressupostos, que és l’última fitxa que ens falta, així com normalitzar la presència de les dones en alguns departaments.
¿I ha sigut estrany que, mentrestant, a tu et costés tant aixecar la tercera pel·lícula?
— No, perquè en realitat no m’ha costat fer cap pel·lícula. Una vegada va caure un projecte que m'oferien a l’Argentina, però les meves pel·lícules han sigut fàcils de fer. I quan vaig tenir ganes de provar un altre format vaig fer la sèrie Matar al padre, que era una història molt personal. Després vaig tenir un nen, i això fa que tot vagi a poc a poc. Però ara estic començant a rebre encàrrecs i no descarto dirigir-ne algun que m’interessi. No sento que m’hagi costat dirigir, em sento superafortunada i cada pel·lícula és un regal.
Una vegada vaig llegir que quan veus una pel·lícula t’agrada adjectivar-la i posar-li atributs de persona: una pel·lícula poruga, arrogant, insegura... ¿Et veus amb cor d’adjectivar Salve Maria?
— Això d’adjectivar és una manera d’assumir que, com a espectadora, tinc una sensibilitat determinada, i unes fílies i fòbies, igual que amb les persones. I que, per exemple, una persona et pot semblar un pedant i això no treu que sigui interessant. I sí que em veig amb cor d’adjectivar Salve Maria, però m’ho he de rumiar. A veure... [...] Honesta i visceral.