Potser la major part dels elements que componen Mandy no són ni nous ni revolucionaris, però potser sí que ho és la manera com el director Panos Cosmatos (fill de George P. Cosmatos, responsable de títols com Cobra o Rambo II) els uneix per crear una experiència d'horror única, d'una potència expressiva aclaparadora i de la qual emana una espècie d'insondable obscuritat còsmica.
Una de les claus és sens dubte l'imaginari visual que desplega el director, un còctel explosiu de foc, sang i bogeria a ritme d'òpera rock (entre la psicodèlia i el hardcore) que ens endinsa als territoris del malson més insà, a través d'una paleta de textures lisèrgiques i expressionistes, tan sonores (creades pel tristament desaparegut Jóhann Jóhannsson) com cromàtiques, fonamentals per construir el look vintagei vuitanter de la proposta, que abasta quotes d'autèntic deliri sensorial.
Des dels primers compassos a ritme de King Crimson ja percebem que les imatges ens submergeixen en un territori dominat per una èpica etèria que dona pas a un univers tancat i suspès, en el qual viuen la Mandy i el Red (el seu nom es converteix en leitmotivde la pel·lícula quan la pantalla es tenyeix de vermell), atrapats en una bombolla d'estètica heavy metal i ciència-ficció de sèrie B mentre parlen de galàxies, estornells i traumes infantils en els quals es verbalitza la violència. És només el preàmbul perquè accedim al veritable horror, en aquesta ocasió no a través de les paraules, sinó d'unes imatges carregades d'excés i de fúria que desfermen definitivament l'arravatament i la histèria sanguinolenta a partir del segrest de la Mandy per part d'una secta de fanàtics religiosos.
El director divideix el relat en dues parts que dialoguen entre si i que ens porten de l'espai mental i abstracte fins a l'esclat tel·lúric i rabiós, del misticisme i el romanticisme a les entranyes del mal i la violència. Del rostre insondable i fantasmal d'Andrea Riseborough al trastornat camí de venjança psicotrònica que emprèn el personatge de Nicolas Cage, que, convertit en un guerrer mitològic (amb tocs d'humor i autohomenatge als seus excessos interpretatius), ens conduirà a un inframon habitat per moters psicòpates que semblen sortits d'un relat de Clive Barker i sectes satàniques d'estètica folk tan tronades com perilloses.
Mandy és una pel·lícula tan macarra i brutal com, en el fons, sofisticada. Un conte macabre, elèctric i febril sobre els perills del fanatisme religiós tant en un passat vuitanter tret d'una fantasia al·lucinatòria com en un present obert a la creació de nous monstres.