‘Mal genio’ mostra un Godard narcisista i arrogant

Abraçant la nostàlgia més acrítica, el director francès Michel Hazanavicius s’ha convertit en el gran camaleó del cinema actual. Amb l’oscaritzada The artist, va fer reviure la comèdia muda de Hollywood celebrant la seva essència popular i disseccionant els seus trets més amables i menys transgressors. Ara Mal genio –una adaptació de les novel·les autobiogràfiques Une année studieuse i Un an après de la recentment desapareguda Anne Wiazemsky– podria veure’s com un lleuger pas endavant, donat que Hazanavicius sembla desmarcar-se de la pura reverència per adoptar una visió més distanciada de l’objecte homenatjat: en aquest cas, un Jean-Luc Godard, emblema de la modernitat fílmica, que es presenta com un personatge narcisista i arrogant.

Tanmateix, l’esperit qüestionador d’aquesta convencional comèdia romàntica –sobre l’impossible matrimoni entre una actriu ingènua i un director insensible, sacsejat pel Maig del 68 francès– no aconsegueix transcendir l’àmbit del relat. Les imatges presenten una carrinclona col·lecció de tics godardians: dels intertítols a tota pantalla al cul de Stacy Martin (Wiazemsky) com a record del de Brigitte Bardot a Le mépris. Un nou exercici de mimesi, al·lèrgic a la irreverència, que no dissimula el neguit per l’evolució de Godard envers un cinema menys fresc i més reflexiu. Un argument populista i decididament conservador.