El Mago Pop: “Em feia molta por mostrar qui és Antonio Díaz”

SitgesLa fita més impressionant duta a terme els últims anys per un artista català ja té la seva pel·lícula. El Mago Pop lands in USA, que s'ha estrenat aquest diumenge al Festival de Sitges, documenta el camí recorregut per Antonio Díaz (Badia del Vallès, 1986) des que s'anuncia el seu debut a Broadway i la compra d'un teatre a Branson, a Missouri, fins a l'estrena de l'espectacle Nothing is impossible a l'Ethel Barrymore Theather de Nova York. Una història d'èxit en què Díaz obre la seva intimitat –el seu sentit de l'humor de barri, l'emotivitat a flor de pell, un perfeccionisme boig– i alhora posa en valor la feina del seu equip, que l'acompanya en una aventura nord-americana no exempta d'entrebancs, com la première del xou a Branson, que acaba amb l'artista decebut i emprenyat, tancat al seu camerino.

La pel·lícula no deixa de ser un objecte promocional, però també un testimoni de la determinació i l'ambició sense límits de Díaz i una reflexió sobre què representa triomfar als Estats Units amb apunts pertinents de l'esportista Pau Gasol, el cineasta J.A. Bayona i el cuiner José Andrés. L'ARA parla amb el mag segons després de veure la pel·lícula en pantalla gran, encara "remogut" per l'experiència: "Són els highlights dels dos últims anys de la meva vida, i és una experiència tremenda veure-ho amb tot l’equip i la família. També ha sigut estrany, perquè estic més acostumat a veure’m com a Mago Pop fent trucs, no en el dia a dia. Però el balanç global és molt emocionant".

Després d’haver-nos ensenyat qui és el Mago Pop, aquí mostres una mica qui és l’Antonio.

— Així és. Era una cosa que em feia molta por, perquè el Mago Pop és una marca blanca i molt transversal que ens permet arribar a molt públic. I sempre tinc la sensació que mostrar-me més del compte en l'àmbit personal pot anar en contra de la marca, que al final no només parla de mi sinó d’un equip de professionals d’un xou que, per les seves característiques, porta la meva cara. El Rei Lleó no té aquests problemes, el Rei Lleó no pot caure malament, però jo sí, i això fa por. Per això vaig a pocs programes, i el meu cap de premsa sempre em renya perquè faig molt poques entrevistes.

I què t’ha impulsat, doncs, a obrir les portes a un equip de cinema i deixar-te retratar, tant a tu com les interioritats del xou? Perquè en el documental es veu clarament la teva obsessió per controlar tots els detalls de l’espectacle i de la marca.

— Ho he fet com un regal per a l’equip, per a tots nosaltres. Però la veritat és que és una cosa que no hem meditat gaire. Un factor important era la confiança que tenim amb la productora, amb qui ens uneixen vincles gairebé familiars perquè el productor executiu és la parella de la meva mànager. Si ho fèiem, havia de ser amb ells. I després de gravar moltes i moltes hores va arribar un punt que vam dir: "Va, traiem això". I ara valorarem molt bé la possibilitat que arribi a plataformes o a sales.

Molts artistes s’omplen la boca parlant de l’equip que tenen al darrere, però quan he vist la presència que té al documental tot el teu equip, des dels tècnics fins al cap de premsa o l’assessor financer, he pensat que en el teu cas va de debò.

— Totalment. La pel·lícula és un homenatge al meu equip. Hem compartit coses molt fortes i fa molts anys que treballem junts, però és que molts; a més, són amics. I quan comparteixes un projecte tan il·lusionant com aquest, els èxits professionals se celebren amb una alegria que va al terreny personal. L’assessor financer que deies és el meu cosí, i el que pintava el teatre de Branson un amic de la infància que no veia des de feia anys, però quan vaig saber que era pintor vaig pensar: “Me l’emporto a Branson!” Abans de contractar qualsevol prefereixo donar feina als meus amics. Sempre et diuen que no ho facis, però m’encanta envoltar-me de gent coneguda perquè l’experiència es gaudeix molt més.

¿Vas posar alguna línia vermella al documental, com alguna cosa que preferies no compartir?

— Tot el que tenia a veure amb els meus germans i el meu pare em resultava difícil de compartir, em removia molt. També em resultava difícil veure’m en alguns moments en què no em reconec i em caic malament a mi mateix, que a tots ens passa alguna vegada. Però, sobretot, el més important per a mi era protegir la màgia, i per això a la pel·lícula no s'hi veu cap truc. Porto tota la vida fent màgia a la televisió sense obrir-me: agafar un objecte, sorprendre i marxar, això és tot el que feia. I ara volíem fer el contrari, que no hi hagués gens de màgia. I només surt el truc que vaig fer al Today show, perquè és un moment important de la història que expliquem.

I has après alguna cosa veient aquells moments que no t’agraden de tu mateix?

— Que soc molt intens, massa intens. I entenc que tanta intensitat pot esgotar els que m’envolten. També que soc un desastre a l'hora d'amagar el meu estat d’ànim, soc un tobogan emocional. I ja no parlem de com soc de deixat als assajos, que ni m’afaito ni em pentino.

És el teu millor truc, tenir un documental teu en un festival de cinema fantàstic?

— Sense cap mena de dubte, és el meu millor truc. I no sé ni com ho he fet. Estic superagraït al Festival de Sitges, per a mi era el millor lloc on es podia estrenar. He sigut espectador actiu d’aquest festival durant molts anys. Quan estudiava a la universitat venia amb el meu germà. Ell és metge, i s’alliberava uns dies de l’hospital per venir tots dos, com dos friquis, a veure pel·lícules de fantàstic i de terror, que en soc molt fan.

Una sessió de Sitges que recordis especialment?

— Recordo una pel·lícula de terror duríssima, Eden Lake (James Watkins, 2008), en una sala mig buida, i sortir d’allà fotuts, perquè ens havia remogut molt. Però el cinema de terror té una cosa que m’encanta, i és viure situacions molt diferents de la teva vida quotidiana.

I pot ser fins i tot una influència en el teu treball com a mag?

— Totalment. Al final, com la màgia, el cinema de terror busca la sorpresa, el gir. Tenen molt en comú.