Maggie’s plan

Hi ha artistes, en essència escriptors i cineastes, absolutament obsessionats a dissertar sobre la incomunicació humana dels nostres temps. Furguen i furguen en els nostres vicis, manies, neures, alts i baixos emocionals, estats anímics al límit, tots plegats carn de psiquiatre. I, centrant-nos en el cine, d’aquí n’extreuen relats amb voluntat introspectiva i mirada esmolada, no se sap si il·lustradora o sarcàstica, que suposadament ens retrata o –ai!– qui sap si caricaturitza. El rei d’això és Noah Baumbach i té alguns acòlits. Rebecca Miller ha dirigit ara un film que perfectament podria estar signat per Baumbach, per to, per història i per actriu protagonista, aquesta Greta Gerwig que ja és un gènere en ella mateixa, víctima d’un estrany cas d’encasellament que no em veig capaç d’explicar. Maggie’s plan s’interroga a l’inici sobre la maternitat i el rellotge biològic per passar després a dissertar sobre el món de la parella i les bones o males eleccions. Ens explica el que mil vegades ja hem vist en pantalla i s’entesta a recalcar l’antipatia dels seus personatges per si no quedava prou clar que toca reflexionar sobre els temes tan incòmodes i actuals enumerats al principi d’aquestes línies. Pot ser del tot cert que avui som d’una determinada manera, però per intentar perfilar el nostre caràcter erràtic i infantil a través del cine –posant-me cursi– potser caldria utilitzar una altra paleta de colors, il·luminar-nos una mica millor, tenir un traç més humà, no tan cínic ni descregut.