‘Loving Pablo’, entre la crònica social i l’espectacle pirotècnic

Amb un to exaltat i una narrativa esquemàtica, Loving Pablo posa a prova l’ofici de Fernando León de Aranoa com a artesà de produccions de volada internacional, un terreny que ja va explorar amb la correcta Un día perfecto. En aquesta ocasió, donada l’experiència del madrileny en el drama intimista, sorprèn que els fragments més reeixits d’aquest biopic de Pablo Escobar –adaptació de les memòries de la periodista Virginia Vallejo– siguin les escenes d’acció. De fet, la relació entre Escobar (Javier Bardem) i Vallejo (Penélope Cruz) mai vibra amb una genuïna força romàntica, en part per la decisió de fer que uns personatges colombians parlin en anglès, però mantenint certs modismes castellans, un fet que accentua encara més l’artificialitat de la proposta.

L’aparatosa caracterització d’un histriònic Bardem, inclosa una panxota falsa, tampoc ajuda a dotar de verisme el film, que en la seva escalada de violència remet a El preu del poder de Brian De Palma, tot i que en el panorama actual el film serà comparat sobretot amb la sèrie Narcos. Dos models, un eminentment fílmic i l’altre televisiu, que batallen en l’interior de Loving Pablo, i fan del nou treball de León de Aranoa un estrany híbrid, entre la crònica social –el retrat de la truncada carrera política d’Escobar destaca sobre el conjunt– i l’espectacle evasiu i pirotècnic.