Com passa a la majoria de pel·lícules de Steven Spielberg, Los archivos del Pentágono conté un bon nombre d’escenes on la bandera nord-americana oneja flamant, manifestant l’esperit patriòtic d’un director que ha fet de la crònica històrica del seu país un dels pilars del seu cinema. Tanmateix, val a dir que Los archivos... té poc a veure amb el maniqueisme d’El color púrpura i Amistat, o amb el retrat de l’heroisme sense esquerdes de Salveu el soldat Ryan. Plenament assentat en un període de maduresa artística, iniciat amb Lincoln, Spielberg és avui un cineasta més complex, més ambigu i incòmode en l’abordatge de les realitats pretèrita i contemporània.
Si a El pont dels espies el director de La llista de Schindler va gosar adoptar el punt de vista de l’advocat d’un espia rus per criticar la suspensió de l’estat de dret en nom de la “seguretat nacional”, a Los archivos... s’atreveix a celebrar l’heroisme tràgic d’un delator que treu a la llum les mentides sobre la Guerra del Vietnam de quatre governs ianquis (aquí resulta difícil no pensar en la figura de Chelsea Manning). D’aquesta manera, Spielberg denuncia la hipocresia de la classe política de l’Amèrica dels anys 60 i 70, tot i que alhora es mostra comprensiu amb l’atzucac en què es va trobar el secretari de Defensa Robert McNamara.
En aquesta pel·lícula amb múltiples cares i ramificacions, el nucli del relat el conforma l’emocionant lluita per la llibertat de premsa que protagonitzen la propietària (Meryl Streep) i el cap de redacció (Tom Hanks) del Washington Post, que s’enfronten al dilema d’acatar o no una sentència judicial que prohibeix al New York Times publicar informació sobre un compromès informe de la CIA. Els cinèfils no podran evitar sentir un calfred de nostàlgia en veure la redacció del Post que van mitificar Robert Redford i Dustin Hoffman a Tots els homes del president. Aquí, Nixon és de nou el Goliat de la història: el veiem d’esquena, al Despatx Oval, acusant el Times de ser “l’enemic”, amb l’ombra de Donald Trump a l’horitzó.
Farcida de ressonàncies actuals, Los archivos... esdevé una obra capital gràcies a la manera de presentar el seu contingut. Per refermar l’al·legat en favor d’una premsa independent, Spielberg planteja un seguit de muntatges paral·lels (la seva eina narrativa favorita) on veiem el personatge de Hanks fent feina periodística, mentre el de Streep ha de passar comptes amb accionistes del diari (tots homes). Finalment, el destí del personatge de Streep es definirà en un nou muntatge paral·lel, on haurà de decidir si assumeix el rol de dona de negocis o el de lluitadora per la recerca de la veritat. Vet aquí la grandesa d’un director, Spielberg, que jeu al cim del neoclassicisme.