Lolo, el hijo de mi novia

Julie Delpy s'inscriu en una fornada de dones cineastes que han convertit la comèdia en un terreny fèrtil per exorcitzar les pors, preocupacions i complexos propis del nostre sexe i oblidats en els films dirigits per homes. En el seu díptic anterior, 2 days in Paris i 2 days in New York, explotava des de certa experiència autobiogràfica de francesa resident als Estats Units la comèdia romàntica de xoc cultural. A Lolo torna a posar en pràctica aquest registre, però de forma més localitzada. En aquest cas la parella la formen una parisenca que treballa al món de la moda (la mateixa Delpy) i un informàtic de Biarritz (el sempre eficaç Dany Boon), que encarnen, respectivament, els tòpics de la urbanita esnob i el provincià ingenu en un intent, se suposa, de reivindicar les relacions sentimentals passada la quarantena i desactivar els prejudicis parisencs cap als ciutadans de la resta de França. Però el tema central és el de la dona de mitjana edat que encara sobreprotegeix el fill universitari. Delpy dibuixa un perfil de jove egòlatra que du a terme un constant exercici del mal per tal de foragitar els pretendents de la mare, cega davant del comportament del noi, i mantenir així l'estatus de privilegi a la llar. A l'assumpte li esqueia una mirada àcida, fosca o almenys autoparòdica. Però Lolo és queda en una comèdia lleugera i procliu al recurs previsible, que renuncia al comentari punyent sobre els comportaments socials que planteja per abraçar un to superficial i poc incisiu.