Lola Salvador: “No em sembla útil lluitar per la professió des del gènere”

BarcelonaVa començar com a becària en una incipient TVE d'un sol canal on “no cobrava ni un duro” i va acabar sent la primera guionista –i la primera dona que no era actriu– a rebre el 2014 el Premio Nacional de cinematografia. Lola Salvador (Barcelona, 1938) ha sigut guionista de ràdio, televisió i cinema, novel·lista, productora, adaptadora teatral, professora, periodista i fundadora del sindicat de guionistes Alma. Acaba de donar el seu fons documental a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya, que li dedica un cicle aquests dies amb títols de la seva filmografia com El crimen de Cuenca, Bearn o la sala de les nines i Salvajes, per la qual va guanyar el Goya el 2001. “Això de revisar els meus arxius m'ha fet veure que no he seguit mai una línia clara, però és que jo el que vull és jugar i passar-m'ho bé –diu Salvador–. La vida ja m'ha ensenyat prou les dents per voler ara una altra cosa”.

A TVE, Salvador es va dedicar a aprendre de mestres com Chicho Ibáñez Serrador i, a partir del naixement del segon canal (1966), a escriure els seus primers guions. “Enviàvem les pel·lícules a festivals estrangers i això ens donava força màniga ampla”, recorda. Un d'aquells treballs va ser Juan Soldado, l'adaptació que va fer Salvador d'un text de Fernán Caballero que va dirigir un Fernando Fernán Gómez que deia que hauria estat “molt orgullós” d'haver firmat aquell guió. “Tenia un rigor i un respecte absolut al guió que no he vist en cap altre director –recorda la guionista–. Fins i tot em va fer escriure els diàlegs de les veus de fons d'una escena”. Però el treball televisiu pel qual li pregunten més els seus alumnes és Barrio Sésamo: ella va firmar l'adaptació espanyola del programa i és la creadora de personatges com Caponata o Pérez Gil. “Tot allò del barri, el fruiter i el quiosc de llaminadures venia del meu barri, Chamartín –explica–. Els ianquis et venien la meitat dels continguts, les cançons i les unitats didàctiques, però el plató i els personatges eren específics de cada país”.

Mentre Salvador treballava a Barrio Sésamo es va estrenar El crimen de Cuenca, de Pilar Miró, una de les pel·lícules que més polseguera van aixecar durant la Transició –i que va estar dos anys segrestada per la justícia– per recrear el cas de dos pastors injustament torturats per la Guàrdia Civil a principis de segle XX, acusats de la mort d'un altre pastor que, anys després, es va saber que era ben viu (i estava de parranda). Salvador no només va firmar el guió sinó que va tenir la idea d'explicar la història després d'anar a un congrés d'Amnistia Internacional. “Poc després vaig sentir la història del crim de Cuenca i em va semblar una forma molt bona d'abordar el tema”, explica.

Relació amb Pilar Miró

La guionista no va tornar a treballar amb Miró, a qui respectava tot i no avenir-s'hi del tot. “La Pilar no tenia bona relació amb ningú, fins i tot presumia de ser antipàtica i dura –recorda–. Era una dona molt implicada en la lluita feminista, molt polititzada, i jo estic d'acord amb les seves reivindicacions però no m'hi sento interpel·lada. No em sento part del col·lectiu femení. De fet, soc membre d'Alma però no de Cima, que defensa els drets de les dones al cinema. No em sembla útil lluitar per la professió des de la particularitat del gènere. I com a persona que escriu no tinc sexe, només els meus personatges”.

Curiosament, Salvador ha firmat tots els seus guions amb els dos cognoms, Salvador Maldonado, però no ho fa per amagar-se rere un nom d'aparença masculina. “És una broma que tenia amb el meu germà. Ho faig sobretot per reivindicar el cognom de la meva mare”, diu, i assegura que el món del cinema era igual de masclista fa mig segle que ara. “No em sentia diferent de Juan Tébar o Alfonso Ungría –comenta–. Soc una mica rara, ho sé. Potser per la meva formació en una escola mixta britànica o per ser d'una família de maçons d'esquerres”. La seva família va inspirar precisament la trilogia de novel·les El olivar de Atocha, saga familiar que transcorre a Madrid durant el primer terç del segle XX i que va escriure ja amb la idea de ser adaptada en forma de sèrie. “La sèrie es va fer com el cul, la veritat, va ser un desastre. Quan els decorats ja estaven fets i els actors contractats va arribar la Pilar [Miró] a la direcció de TVE i s'ho van carregar tot. Va ser dolorós, la veritat, però almenys queden els llibres. Els llibres no se'ls poden carregar”.