Després de veure com Ready player one, de Steven Spielberg, i la sèrie Maniac, de Netflix, convertien la pantalla en un batibull de picades d’ullet a la cultura pop, Lo que esconde Silver Lake tanca l’any connectant definitivament la idea de l’empatx referencial amb un cert desencant 'millennial'. I ho aconsegueix creant un lluent i estrambòtic embolcall per al vell fatalisme del cinema i la novel·la noir, en clau de Los Angeles. Aquí el clàssic detectiu es converteix en un jove antiheroi de professió desconeguda que es veu atrapat en un laberint d’interessos econòmics i romàntics quan decideix resoldre la desaparició d’una atractiva veïna (Riley Keough). Així, David Robert Mitchell (It follows) compon un popurri d’homenatges al cinema negre, de l’aura pertorbadora d’Un petó mortal al to esbojarrat d’El gran Lebowski, passant per l’onirisme truculent de Mulholland drive. Tot ben mesclat, però no agitat, per retratar un món dominat per la corrupció, l’avarícia i els somnis truncats.
Seria temptador veure Lo que esconde Silver Lake com un exercici de pura nostàlgia –ple de finestres indiscretes hitchcockianes–, però Mitchell aconsegueix dotar el film d’una aura plenament contemporània i profundament melancòlica, gràcies a l’estudi de la dialèctica entre transcendència i banalitat que envolta el pop. ¿Podria ser que la ingesta massiva de cultura popular fos l'única escapatòria davant d’una realitat buidada d’utopies i condemnada a la precarietat material i espiritual?