‘La llibreria’ d’Isabel Coixet
La llibreria, l’adaptació d’Isabel Coixet de la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald, conserva intacta la proclama més suggeridora de l’obra original: “Entendre les coses fa que la ment es torni mandrosa”. Una esquiva invitació a cultivar el misteri de l’art que la directora catalana abraça a mitges. En el seu vessant més literari –quan apareix la veu en off de Julie Christie o quan el relat cau en l’acumulació de girs argumentals–, la pel·lícula es torna més anodina i previsible, mentre que guanya força quan explora un registre més purament fílmic: destaca, per exemple, una escena en què la solitària protagonista –una viuda de mitjana edat determinada a obrir una llibreria a l’Anglaterra rural de finals dels 50– acaricia les humitats d’una paret de casa seva (un moment que faria les delícies del cineasta britànic Terence Davies).
En conjunt, el més destacable de La llibreria es la fascinant tasca de dos intèrprets secundaris que subverteixen els rols pels quals són coneguts. Patricia Clarkson –en la seva tercera col·laboració amb Coixet– fulmina la noblesa habitual de les seves creacions per encarnar un autoritarisme revestit de pompa aristocràtica, mentre que un superb Bill Nighy neutralitza el seu registre còmic per sublimar, amb veu murmuradora i un quietisme tens, la cronificació d’una desolació antisocial.
