Liv Ullmann: “Em sento orgullosa d’haver sigut la musa de Bergman”

PalmaQuan Liv Ullmann (Tòquio, 1938) va aterrar la setmana passada a Palma per rebre el premi Masters of Cinema de l’Atlàntida Mallorca Film Festival va tenir un fugaç moment de pànic. “I si els decebo? I si ja no em volen?” Aquesta inseguretat, diu, l’ha perseguit des de jove i a finals dels 70 va fer que renunciés a treballar a l’últim projecte que va preparar Hitchcock, The short night. “És una de les poques coses de les quals em penedeixo –assegura–. Per sort, al final no la va rodar i no he de veure una altra actriu fent el paper”. A Palma, òbviament, Ulmann no va decebre ningú, i va compartir records i reflexions sobre una extraordinària carrera com a actriu i directora que va començar amb un paper d’Anna Frank en una companyia menor. “Abans vaig fer les proves d’una escola d’art dramàtic –rememora–. Feia de Julieta i en prendre el verí vaig estar com un minut desmaiant-me. De sobte un del jurat va dir «Gràcies, Liv Ullmann» i em van engegar. Però va ser l’última vegada que em van rebutjar”.

Però el dia que va canviar la vida d’Ullmann va ser aquell en què ella i la seva amiga Bibi Andersson es van trobar pel carrer el director Ingmar Bergman, amb qui l’actriu acabaria tenint una filla i formant una de les societats creatives més importants de la història del cinema, primer com a actriu en una desena de pel·lícules del director –començant per la magistral Persona, amb Ullmann i Andersson– i més endavant com a directora d’alguns dels guions de Bergman. L’ombra del director suec ha sigut una constant en la carrera d’Ullmann, a qui sovint s’atribueix el paper de musa del director, etiqueta amb la qual ella no té cap problema: “Què hi ha de dolent en ser la musa de Bergman? Ell tampoc hauria sigut Bergman sense mi. I si has de ser una musa, de qui millor que Bergman? Les seves pel·lícules ja m’encantaven abans de conèixer-lo. M’hauria de sentir malament per ser la seva musa? Doncs no. Jo me'n sento orgullosa”.

La relació entre Ullmann i Bergman va durar només uns anys, però l’amistat i confiança entre els dos es va prolongar fins a la mort del director. Va ser Bergman a qui Ullmann va trucar quan uns productors que li havien encarregat escriure un guió li van demanar que el dirigís: “Li vaig preguntar si creia que podia dirigir i ell em va respondre: «Esclar que pots dirigir, Liv»”. El primer dia del rodatge de Sofie (1992), tanmateix, Ullmann es va sentir presa de la inseguretat. “Li preguntava a tothom si estava bé, m’oferia a portar cafès, fins que el meu amic Erland Josephson –coprotagonista de Secrets d’un matrimoni (1974)– va venir i em va dir: «Prou. Ets la directora. Fes la teva feina». I tot va anar bé”, recorda.

L'última nit de Bergman

Amb Bergman va treballar per última vegada com a actriu el 2003 a Saraband, on ella i Josephson reprenien els personatges de Secrets d’un matrimoni. Per a Ullmann va ser una experiència agredolça. “Com que ho filmàvem amb una càmera digital l’Ingmar ja no podia estar al costat de la càmera sinó assegut al monitor –explica–. Al final del rodatge sentíem que havíem perdut part de la nostra connexió artística”. Després de rodar l’última escena, Bergman es va retirar a l’illa de Färo i no la va abandonar mai més. Ullmann el va visitar poc abans de la seva mort. “A Saraband hi ha una escena en què torno a veure el marit i ell em pregunta per què he vingut i jo responc «Perquè m’has cridat». Quan vaig anar a Färo vaig entrar a la seva habitació i li vaig agafar la mà. Ell ja no hi era del tot, estava marxant. «Saps per què he vingut, Ingmar? Perquè m’has cridat», li vaig dir. Vaig sostenir la seva mà una estona i vaig marxar. I unes hores després va morir”.

Polifacètica, Ullmann també va destacar com a escriptora, i als 70 va triomfar amb les seves memòries (Senderos, en la versió castellana). Ara, als 85 anys, l’escriptura concentra els seus esforços creatius. “S’ha acabat el cinema i el teatre per a mi, però encara tinc el meu escriptori i he començat un llibre que es dirà The blue hour, que serà un diàleg entre el meu jo d’ara i el dels anys 60 i 70”.

Aquesta vocació l’ha heretat la seva filla, Linn Ullmann, que a les seves memòries, Inquiets (Les Hores, 2021), recreava uns anys de joventut en què la seva mare no sortia gaire ben parada. “No em va fer feliç llegir el llibre –reconeix ella–. Crec que recordem les coses de manera molt diferent. Jo era una mare treballadora, però ella sempre estava amb mi. Me la vaig emportar als Estats Units. Vaig donar-li tant com vaig poder i l’estimo moltíssim. Però és dur per a una mare llegir segons quines coses”. La saga Ullmann no s’atura amb la Linn: fa uns mesos, Halfdan Ullmann Tøndel, fill de la Linn i net de la Liv, va guanyar el premi a la millor opera prima del Festival de Canes. “I la Linn té una altra filla que també serà escriptora –afegeix l'actriu, orgullosa–. I potser, quan la meva neta comenci a escriure sobre la seva vida, la Linn entendrà el que significa llegir algunes coses”.