De 'Terra baixa' a 'Pa negre': el viatge intermitent de la literatura catalana al cinema
Les adaptacions cinematogràfiques de llibres i obres de teatre en català al llarg de la història
BarcelonaÉs del tot apropiat que la història de les adaptacions cinematogràfiques de literatura catalana comenci el 1907 amb Terra baixa, del gran pioner del cinema a Catalunya, Fructuós Gelabert. La de Guimerà és l’obra catalana més adaptada pel cinema, i també l'autor més internacional: Cecil B. DeMille (Els 10 manaments) va portar al cinema Maria Rosa el 1916 i Leni Riefenstahl, la cineasta oficial del règim nazi, va adaptar la mateixa Terra baixa en un projecte iniciat el 1934 i enllestit vint anys després. “Per a DeMille i Riefenstahl el referent no era Guimerà sinó una obra intermèdia –apunta Esteve Riambau, historiador i exdirector de la Filmoteca–. En el cas de Riefenstahl, una òpera d’Eugene d’Albert que adaptava Terra baixa, i en el de DeMille, un muntatge teatral de Maria Rosa estrenat a Broadway”.
Amb l’arribada del cinema sonor, les adaptacions d’obres literàries catalanes es fan encara més escasses. L’únic títol significatiu d’aquesta etapa, El cafè de la Marina (1934), adaptava l’obra de Josep Maria de Sagarra i va tenir doble versió en català –amb adaptació del mateix autor– i en castellà. El franquisme concentra la producció de cinema a Madrid i s’adapten en castellà obres com Solitud (el 1943, amb el títol Adversidad) o L’auca del senyor Esteve (adaptada per Edgar Neville com El señor Esteve el 1950) o, novament, Terra baixa (el 1950, per Miguel Zacarías). A partir del 1962, amb l’arribada de Fraga al ministeri d’Informació i Turisme, es relaxa la prohibició de rodar en català. “No era una llei ni una norma, sinó una mena de pacte tàcit en què es toleraven versions catalanes, sobretot quan les pel·lícules estiguessin basades en novel·les catalanes”, diu Riambau, que precisament prepara una història del cinema català. D'aquest període tardofranquista són La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (Rovira-Beleta, 1970), que adaptava Vent de prop, d’Aurora Bertrana, i dues pel·lícules amb Núria Espert de protagonista: Maria Rosa (1965), a partir de l’obra de Guimerà, i Laia (1971), basada en la novel·la d’Espriu.
La represa democràtica porta una de les adaptacions més emblemàtiques, La plaça del Diamant (Francesc Betriu, 1980), que no deixa de ser la versió editada de la minisèrie homònima, fórmula que replica Gonzalo Herralde per adaptar Narcís Oller a La febre d’or (1990). Adaptacions en castellà de Bearn o la sala de les nines (1983) o Laura a la ciutat dels sants (1987) conviuen amb versions en català com La teranyina, d’Antoni Verdaguer, sobre la novel·la de Jaume Cabré. En anys posteriors destaca la vilipendiada adaptació de Tirant lo Blanc a càrrec de Vicente Aranda i el cas singular de Ventura Pons, que des dels 90 es concentra en adaptar literatura catalana, principalment de teatre: Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluís-Anton Baulenas... “No es recorda molt, però Ventura Pons venia del teatre, i aquest és el seu gran referent, no el cinema”, subratlla Riambau. I el 2010 s’estrena un èxit històric: Pa negre, d’Agustí Villaronga, a partir del llibre d’Emili Teixidor, que triomfa als Goya i els Gaudí i representa Espanya als Oscars, fet que obre el camí a noves adaptacions, com Incerta glòria, del mateix Villaronga, a partir de la novel·la de Joan Sales, però també d’altres autors com Sánchez Piñol (El bosc, La pell freda), Manuel de Pedrolo (Mecanoscrit del segon origen) o Narcís Oller (L'Escanyapobres).
