Mentre veia El libro de imágenes em va assaltar un pensament que m’ha seguit acompanyant fins al moment d’escriure aquesta crítica: ¿i si Jean-Luc Godard, el director d’Al final de l’escapada i de Banda a part, hagués deixat d’existir en el món físic? Sembla una idea estrafolària, però pensem-hi un moment. Les aparicions públiques del cineasta s’han anat fent cada cop més rares amb el pas dels anys –ni tan sols va voler obrir-li la porta a la seva amiga Agnès Varda, tal com vam veure a Cares i llocs–, i en l'últim Festival de Canes només va accedir a parlar amb la premsa a través de videoconferència, convertit en un rostre pixelat dins la pantalla d’un telèfon mòbil. ¿Podria ser, llavors, que Godard hagués experimentat una mutació transcendent i hagués deixat enrere la seva carcassa miop i fumadora de cigars per esdevenir pensament pur?
Seguint aquest raonament, El libro de imágene sno seria només una pel·lícula, sinó que es tractaria de la manifestació de l’ens Godard, que es comunica amb una veu de tremolor cavernosa que brolla alternativament pels diferents canals d’àudio de la sala de cinema, i que, a falta de cos, ens mostra ràfegues de la seva memòria d’espectador; no per complaure’s en la cinefília, sinó per intentar explicar amb contrapunts visuals les capes que conformen la realitat. Com qualsevol record, aquestes imatges se’ns apareixen distorsionades, amb els colors alterats i el so fora de sincronia, alentides o congelades per fixar-se en el detall precís que preocupa a Godard. No són (només) cites a Hitchcock, Ophüls, Pasolini o Van Sant, sinó cèl·lules de llenguatge viu i d’història roent, conjugades amb noticiaris, propaganda, clips virals i unes bellíssimes vistes digitals d’una Aràbia feliç (ara, la referència és a Dumas) i en calma. Aquell territori que, com diu Bernard Eisenchitz, tenim “darrere dels ulls”, cegats per l’islam.
Malgrat l’aparença teòrica, hi ha un innegable anhel corporal en aquest objecte fílmic. El dit índex del sant Joan Baptista pintat per Da Vinci ens dona la benvinguda a l’obra, per després rimar amb el de la silenciosa Bécassine, heroïna del còmic bretó. I Godard ens recorda que la naturalesa de l’home és la de pensar amb les mans mostrant-se –o recordant-se– a si mateix manipulant una tira de cel·luloide en la taula d’edició, duent a la pràctica el pensament manual, com tots els artistes i artesans que l’han precedit.
El libro de imágenes, no cal dir-ho, queda lluny de ser una obra ortodoxa segons la majoria de paràmetres fílmics. Però això no vol dir que la discussió d’imatges i sons que ens proposa no ens apel·li a tots i a cadascun de nosaltres. Permetre que caigui en un nínxol intel·lectual seria una autèntica derrota per a la cultura.