L’erotisme i la mort segons François Ozon

En els primers compassos d’ El amante doble, la nova pel·lícula del cineasta francès François Ozon, un sexe femení en ple orgasme es fon amb la pupil·la d’un ull que plora. Plaer i tristesa -erotisme i mort- conformen els dos pols del viatge psicoanalític de la protagonista del film, Chloé, una noia depressiva amb mal de panxa psicosomàtic que s’enamora del seu terapeuta, Paul, i es deixa seduir més endavant per Louis, el bessó de l’home a qui estima. Un triangle amorós pertorbador i d’alt voltatge protagonitzat per Marine Vacth, que repeteix amb el director després de Jove i bonica (2013) per encarnar aquí una altra dona de desitjos foscos. “És cert que el personatge de Marine a Jove i bonica és una jove igual de misteriosa i opaca que la Chloé d’El amante doble, però no veig el vincle entre aquests dos treballs”, explica Ozon. I continua: “La primera pel·lícula segueix el dia a dia d’una noia des de l’exterior, ens mostra els fets, mentre que en aquest nou llargmetratge indago en el seu interior i les seves fantasies. Aquí faig el camí de tornada: em fico en els somnis de la protagonista per treure’ls fora i mostrar-los al públic”.

Adaptació amb variacions del conte de Joyce Carol Oates Vidas gemelas, publicat sota el pseudònim de Rosamond Smith, Ozon assenyala que a El amante doble “volia entrar dins el cap i el sexe d’una noia, saber què és veritat, què és mentida, què és ficció, què és fantasia... i fer dubtar l’espectador per tal que no sàpiga mai on es troben les fronteres”. De fet, El amante doble pot veure’s com la pel·lícula més entremaliada i laberíntica d’Ozon en termes formals, perquè el director de Frantz (2016) s’emmiralla en els grans noms del thriller psicosexual de les dècades dels 80 i dels 90 -Brian De Palma, David Cronenberg o Paul Verhoeven- per modelar la història de la Chloé i les seves peripècies eròtiques amb els germans bessons, interpretats per Jérémie Renier. Deliris de doppelgängers, jocs de miralls i pantalles partides abunden en els plànols d’ El amante doble, que de vegades, però, sembla una galeria de motius visuals i clixés de guió utilitzats pels grans noms del subgènere. “No volia fer un homenatge -s’excusa Ozon- però sí que tenia molt clar que per explicar el que li passa a la protagonista, el thriller eròtic era el gènere perfecte. Crec que és un estil amb una posada en escena molt cuidada, com tots els films de Brian De Palma”, comenta.

Desig femení o masculí?

I què n’ha tret, el cineasta, d’aquesta immersió absoluta en la carn i en el cap d’una dona? Ozon respon aquesta pregunta d’una manera tan ambigua com molts dels seus llargmetratges: “No tinc clar si ara mateix puc dir que conec més les dones, però sí que veig que no hi ha gaires diferències entre el desig femení i el masculí. Crec que per aquesta raó El amante doble parla de manera molt lliure de la sexualitat, i per això també insisteix en com de senzill és intercanviar els rols sexuals, els de dominació i submissió al cos de l’amant. D’altra banda, potser és més fàcil per a un home com jo parlar d’aquesta manera tan oberta i profunda de les dones, però també penso que tot això pot ser una mascarada i que en realitat m’estic amagant darrere d’un personatge femení per poder parlar dels meus desitjos”, reflexiona el director.