Robin Campillo: “L’epidèmia de la sida va canviar la meva percepció del cinema”

Aprincipis dels 90, l’organització francesa Act Up va lluitar per visibilitzar l’epidèmia de la sida tot reclamant polítiques sanitàries efectives. Un d’aquells joves activistes era Robin Campillo, que més endavant es convertiria en cineasta i guionista d’altres directors com Laurent Cantet, per a qui va escriure la premiada La classe. A 120 pulsaciones por minuto, gran premi del jurat de Canes, Campillo fa un exercici de memòria històrica per retratar com el moviment que li va canviar la vida va modificar la manera com la societat francesa veia els malalts de sida. “Per primer cop no érem les pobres víctimes de la sida -recorda el director-. Érem gais dolents i cabrejats que lluitàvem contra la malaltia i no ens importava quina imatge oferíem”.

¿Quin impacte va tenir el moviment Act Up en tu com a cineasta?

Enorme. Tenia 20 anys quan em van arribar les primeres notícies de la sida i estava molt espantat. Tots els articles deien que els gais s’estaven morint. L’epidèmia va canviar la meva percepció del cinema. A l’escola de cinema tothom estava boig per la Nouvelle Vague, Godard, Straub i Huillet, etc., però a mi no em servien de res. Tenint en compte el que estava passant, em semblava un cinema inútil. Només m’interessava una cosa de la Nouvelle Vague: Cléo de 5 à 7, d’Agnès Varda, que parla de la por a la malaltia. El tema de la salut era tan important en la meva vida sexual i sentimental que em va paralitzar com a cineasta. Em sentia perdut, no sabia quines pel·lícules volia fer. Però Act Up em va obligar a produir imatges i posades en escenes per a les nostres accions i això em va alliberar, perquè em vaig adonar que era possible canviar la percepció de la malaltia escrivint textos i dissenyant cartells. A la llarga, em va fer tornar al cinema.

És com si Act Up fos la teva segona escola de cinema.

Exacte. Hi va haver moments molt durs, esclar. Molta gent va morir durant els primers anys, perquè molts dels membres estaven infectats. Vaig perdre el meu primer nòvio. Però Act Up no només em va reinventar com a cineasta, sinó també com a persona. Em va fer més fort. Laurent Cantet em va dir que havia de tornar al cinema i em va fer editar les seves primeres pel·lícules. Després vaig dirigir Les revenants i a continuació vaig intentar parlar de la sida, però és un tema difícil de portar al cinema: has de buscar un punt de vista específic i no el trobava. Act Up era tan davant dels meus nassos que no ho veia. Però un dia, sopant amb els productors del meu segon film, lluitant per més dies de rodatge, li vaig dir a un d’ells que em devia un favor perquè jo havia vestit el seu nòvio quan va morir. L’altre es va quedar glaçat, però li vam explicar que era una broma habitual entre nosaltres, perquè tots dos havíem estat a Act Up. Vam recordar més històries i vaig adonar-me que havia sigut dur, però al final ens en vam sortir, vam sobreviure. I els meus productors em van dir: “Has de fer la pel·lícula d’Act Up”.

Una cita atribuïda a Emma Goldman diu: “Si no puc ballar, no és la meva revolució”. Es pot aplicar al retrat que fas d’Act Up, en què la lluita per la vida està molt connectada amb la capacitat per gaudir-ne.

Crec que si lluitàvem tant per les nostres vides era, en part, perquè sabíem viure-les molt bé. Era tan cruel que la malaltia s’acarnissés amb nosaltres... Si volíem sobreviure era perquè volíem anar de festa, follar, prendre drogues, tot això. I, com veus a la pel·lícula, fins i tot la gent amb el virus de vegades prenia èxtasi. Passar-ho bé era molt important per a nosaltres. També és important diferenciar entre una lluita personal i una causa. La causa és fora de tu, pots lluitar pels drets dels animals sense ser un animal. Però quan la lluita és personal, com la nostra, el teu cos és el camp de batalla. És com les dones que lluiten pel dret d’avortar o la lluita dels negres contra el racisme. És la teva pell, no en tens una altra. En aquestes lluites cal estar orgullós del teu cos, jugar-hi d’una manera gairebé teatral, molt física. I crec que Act Up va connectar amb tants homes gais perquè estàvem molt connectats amb els nostres cossos, ballant, follant, etc. Era tan divertit...

Quan es relata l’origen d’un moviment social es tendeix a idealitzar el retrat, però tu poses l’èmfasi en les lluites internes i les diferents sensibilitats.

Si mires internet, la gent és molt agressiva i s’insulta constantment. Els nous activistes ja no queden en persona, s’amaguen rere els ordinadors per deixar anar els seus discursos radicals. El fet que Act Up fos abans d’internet ens obligava a confrontar-nos cara a cara i això va ser molt interessant. I érem tan diferents, d’orígens socials tan dispars, que això feia la nostra lluita encara més honorable. És increïble que aconseguíssim estar units amb tantes diferències i conflictes. Però per a mi és una cosa molt positiva.