Deixem-ho clar des del principi: els creadors de la nova versió cinematogràfica del videojoc Tomb Raider no ho tenien gaire difícil per superar el saldo obtingut per les dues pel·lícules que Angelina Jolie va protagonitzar als inicis de la dècada passada. Tebeos d’acció massa passats de voltes i efectes digitals massa pirotècnics al servei d’una fantasia masculina sobre una tia bona que només podia i pot gaudir-se des del trash involuntari i amb unes cerveses de més. Conscient d’això, el nou Tomb Raider. I és que es tracta d’un film clàssic d’aventures -la moda ara mateix en el món dels blockbusters - i també d’un relat d’aprenentatge vital, en què la protagonista no és un objecte sexual i sí un personatge de ficció creïble de carn i ossos.
Una heroïna mil·lennial
La Lara Croft d’Alicia Vikander és fràgil i forta alhora, es fa mal i pateix, però també és capaç de les acrobàcies més increïbles i de deixar anar un acudit quan toca. Fa front a situacions límit on ha de sacrificar coses que estima i utilitza, si cal i a contracor, la violència per fer el bé. Resumint, una heroïna d’acció mil·lennial sortida d’un encreuament entre les dones independents que apareixien als westerns de Howard Hawks i el Tobey Maguire malastruc i ple de dubtes de Spider-Man 2 -un dels retrats de superherois més emocionalment pròxims-. A Tomb Raider el vertader efecte especial és l’encant i la rauxa de Vikander. És per això que Roar Uthaug, de forma sàvia, opta per rodar les escenes d’acció sense excessos i amb pols d’artesà. Un exemple: la divertida seqüència de la cascada i l’avió que cau a trossos (un homenatge directe al videojoc). Molt pròxima, en esperit, a la Wonder Woman de Patty Jenkins i Gal Gadot, aquest reboot de les aventures de Lara Croft escrit per una dona (retingueu el nom de Geneva Robertson-Dworet), recupera el cine d’entreteniment més del passat i vindica la igualtat de les noies en els blockbusters.
