1929. Un editor rep un gruixut manuscrit, rebutjat per tots els professionals literaris de Nova York. Encuriosit, decideix donar-hi un cop d'ull. Queda captivat per l'exuberància de la prosa, i finalitza la lectura amb el somriure de qui sap que té una cosa única entre les mans. És en aquest instant d'epifania quan apareix en pantalla el títol original de la pel·lícula, Genius, que els distribuïdors han volgut estrenar com L'editor de llibres. La traducció, pragmàtica com ella sola, escapça l'abast temàtic d'un film que dubta sobre qui és més brillant, l'artista excèntric que s'expressa de manera incontenible, o bé la persona que sap detectar un brot de talent i procedeix a polir-lo. Una dicotomia representada en les figures històriques de l'escriptor Thomas Wolfe i el seu descobridor i àncora terrenal, Maxwell Perkins, interpretats respectivament per Jude Law, abandonat a les ganyotes per exigència del guió, i Colin Firth, que fa de la contenció una medalla a la dignitat.
L'editor de llibres té com a curiós atractiu fixar-se no en la rauxa creativa, sinó en l'obsessiu i poc glamurós procés de picar pedra (o, més ben dit, paper) que acaba articulant una obra mestra (en aquest cas, les novel·les El ángel que nos mira i Del tiempo y el río). Però, amb tot el seny de què fa gala el debut cinematogràfic del veterà director teatral Michael Grandage, el film també malgasta imatges i paraules tractant de definir la naturalesa d'una genialitat que, aquí, és més un element de la trama que no pas el torrent que alimenta les dinàmiques profundes del text.