Léa Seydoux, “una persona normal” gràcies a Mia Hansen-Love

Enviat especial a CanesAliena al soroll i la fúria del cinema que triomfa als festivals, la francesa Mia Hansen-Love segueix entregada a la missió de capturar les turbulències de viure i estimar amb un cinema de prosa delicada i lluminosa. La Quinzena dels Realitzadors de Canes ha acollit aquest divendres l'estrena d'Un beau matin, crònica parisenca de les alegries i penes d'una traductora vídua que es retroba amb l'amor –i el desamor– quan inicia una relació amb un astrofísic casat i alhora s'acomiada del seu pare, víctima d'una malaltia degenerativa que li està esborrant sense pietat la identitat.

Després de les filigranes metacinematogràfiques de La isla de Bergman, presentada al Canes de l'any passat i d'estrena prevista al juny, Hansen-Love torna als retrats de personatges i situacions quotidianes, buidant la trama de mecanismes dramàtics artificials i deixant fluir la vida per cada escena com si estigués succeint davant nostre. En algun moment es troba a faltar algun cop de timó en la història, excessivament lineal, però és gairebé impossible no connectar amb la protagonista, una Léa Seydoux esplèndida en el seu paper més terrenal i buidat de glamur –que no d'atractiu: Seydoux és molt Seydoux–. “Estic agraïda a la Mia per donar-me el meu primer paper de persona normal amb qui el públic es pot identificar”, ha dit a la presentació del film. Val a dir que potser era un paper per a una actriu menys sensual, però el defensa amb tanta convicció i humanitat que fins i tot t'empasses que l'astrofísic tingui tants dubtes sobre si estar o no amb ella.

La pluja de talent femení continua

El degoteig de noves directores sobrades de talent comença a ser ja una pluja constant, gairebé una tempesta com les que cauen al Baix Segura cada pocs anys i provoquen riuades que arrasen amb cultius, cotxes, arbres i, segons una llegenda local, també una núvia que tenia “l'aigua dins del cos”. Les històries del folklore valencià amb què va créixer la directora Elena López Riera són l'espurna de la seva opera prima, El agua, que també s'ha presentat a la Quinzena dels Realitzadors. La pel·lícula connecta amb el naturalisme rural d'Alcarràs i el costumisme tocat de fantàstic de Chema García Ybarra, però l'aposta de López Riera va més en el sentit de fer un coming of age arravatat i visceral.

La pel·lícula segueix l'Ana (Luna Pamies) durant l'estiu del final de l'adolescència en què arriben els primers grans amors i la urgència per marxar del poble (Oriola), on viu amb la mare (Bárbara Lennie) i l'àvia (Nieve de Medina), un matriarcat amable i còmplice que arrossega l'estigma de portar la desgràcia als homes que s'enamoren d'ella. Però al Jose no li importa el que diguin de l'Ana, els fantasmes que ella cregui veure o els rumors constants d'una tempesta que s'acosta i que provocarà una riuada destructora. López Riera s'entrega al magnetisme de Pamies –revelació del film i segurament de l'any– per retratar la sensació de claustrofòbia dels pobles petits i la manera com els mites populars s'instal·len en la consciència col·lectiva. Tèrbola, personal i hipnòtica, El agua és una de les millors notícies que ha donat el cinema valencià en els últims anys.