Laura Mora: "Sublimo el dolor per la mort del meu pare amb el cinema"

BarcelonaCada vegada que la cineasta colombiana Laura Mora (Medellín, 1981) va a Barcelona es pregunta com hauria sigut la seva vida si s’hagués quedat a la ciutat on va estudiar cinema fa dues dècades i on va ser "molt feliç". "Però estudiar és el que menys vaig fer, sobretot vaig sortir de festa", recorda Mora, que, tanmateix, valora molt haver tingut com a professor Luis Aller ("amb ell vaig aprendre a mirar cinema"). La seva última visita a Barcelona ha sigut per acompanyar l’estrena de Los reyes del mundo, que va guanyar la Concha d’Or al darrer Festival de Sant Sebastià. Es tracta d'una fascinant road movie que segueix el viatge d’uns adolescents dels carrers de Medellín a la Colòmbia rural per completar la restitució d’uns terrenys que els paramilitars van confiscar a l’àvia d’un dels nois.

En el cor de la pel·lícula hi ha la necessitat de retornar la terra als seus propietaris legítims.

— Per a mi és el punt fundacional del conflicte a Colòmbia. La desigualtat màxima i la nostra història de violència tenen molt a veure amb la confiscació de terres molt fèrtils que van fer unes elits i grups armats, que van expulsar molta gent de la seva casa. De fet, la restitució de les terres era un punt obligatori del procés de pau.

Però Los reyes del mundo posa de manifest que això no s’està complint.

— El procés burocràtic és kafkià, frega l’absurd, així que hi ha molt pocs casos d’èxit. I durant la presidència de Duque ningú ha volgut tocar el tema. Però amb l’arribada del primer govern progressista a Colòmbia ara es vol tornar a abordar la qüestió. Que això coincideixi amb l’estrena de la pel·lícula és emocionant.

Al principi del film veiem una lluita amb matxets entre nois del carrer de Medellín. El més esfereïdor és la naturalitat amb què ho viuen.

— Medellín és una ciutat molt contradictòria i, per tant, apassionant, plena de vida i alhora amb una història de molta violència. L’escena dels matxets neix perquè una nit, fa molts anys, vaig veure una baralla així i em va impressionar, perquè el matxet és una eina del camp, no dels nois de ciutat. Però per a ells el matxet és una forma de defensar-se, una mena de dansa de supervivència.

Els protagonistes no són actors professionals. Són nois del carrer, com els seus personatges?

— No viuen al carrer, però venen de barris difícils i tenen estructures familiars i socials complexes. El càsting va ser difícil perquè no buscàvem els més murris o dolents, sinó nois que evoquessin una mena d’anarquia i desemparament, disposats a connectar amb el seu material sensible. I això a Llatinoamèrica és molt difícil perquè allà la masculinitat està associada a blindar-se emocionalment. Per sort vam trobar aquests nois meravellosos, que tenen carrer i complexitat però també tendresa, revolució i anarquia. Potser per això no havien estat reclutats per un grup armat.

Com van viure el premi a Sant Sebastià?

— La pel·lícula ja ha sigut per a ells una gran aventura, i Sant Sebastià el final de l’aventura. La primera vegada que volaven en avió, que veien el mar i que veien la pel·lícula. I l’ovació els va emocionar molt, va ser important en la vida d’aquests nois perquè anava més enllà de la pel·lícula. Jo sempre els dic que el reconeixement no vol dir que tinguin talent com a actors, sinó que tenen talent per a la vida. Fent la pel·lícula s’han adonat que són treballadors i responsables, que és just el contrari que els han dit sempre. I aquells aplaudiments significaven que la vida mereix ser viscuda.

La seva pel·lícula anterior, Matar a Jesús, s’inspirava en la mort del seu pare, assassinat per un sicari el 2002. A Los reyes del mundo explora la relació entre violència i masculinitat. ¿El cinema és la seva manera de gestionar el trauma per la mort del seu pare?

— La mort del meu pare és un dolor que arrossego i que sublimo amb el cinema. Tot autor té la seva obsessió i la meva és la justícia i la violència, però no només perquè soc filla d’un pare assassinat sinó perquè vaig créixer en un país i en una ciutat amb tantíssimes formes de violència, on l’home juga un paper molt important com a víctima i victimari. Crec que la violència és un patrimoni profundament masculí, i amb això no vull dir que només l’exerceixin els homes. Però només cal veure com molts conflictes i guerres comencen pel desig de conquesta d’uns homes. Tanmateix, el que intento és allunyar-me de qualsevol maniqueisme, i per això a Matar a Jesús miro de mostrar que aquell sicari també pot ser una víctima i una persona tremendament humana i amorosa.

A les llistes de llibres inadaptables sempre apareix Cien años de soledad. Vostè és una de les directores que el convertiran en una sèrie de Netflix.

— Primer de tot: no va ser idea meva! [Riu.] De fet, la primera vegada que em van trucar vaig dir que no, perquè el projecte estava molt verd. I encara ara estic espantada, perquè em sembla que ningú quedarà satisfet. Macondo existeix en la nostra imaginació i cadascú té el seu. Però és important entendre que hi ha coses inadaptables i que el fet d’intentar-ho ja et posa en perill. Hi ha coses molt boniques del llibre que no sabrem com fer i d’altres per a les quals trobarem la potència de la imatge. És un risc enorme, ho sé, però l’assumeixo.