El primer llargmetratge de Laura Ferrés es desmarca d'algunes tendències pròpies de l'onada de noves directores catalanes. La imatge permanent també parteix de l'experiència de la seva família, però la directora no s'endinsa en el territori personal ni opta per una estètica naturalista. Des del pròleg, que se situa a Andalusia, juga amb una posada en escena més propera a la iconografia pictòrica que a la reconstrucció realista. I el to del film l'acaba aproximant a títols com Espíritu sagrado, de Chema García Ibarra, o Destello bravío, d'Ainhoa Rodríguez, per com fa emanar l'estranyesa o les emocions soterrades de contextos quotidians. Les estratègies per transmetre el desencaixament de les protagonistes amb el seu entorn, el Prat del Llobregat actual, no sempre són reeixides. Però La imatge permanent ens regala un dels personatges femenins més insòlits del nostre cinema, la Carmen (María Luengo), una dona de mitjana edat que s'escapa dels estereotips associats tant a les dones com a protagonistes com als retrats dels catalans d'origen andalús. Eulàlia Iglesias
BarcelonaCinc anys després de triomfar a la Setmana de la Crítica de Canes amb el curt Los desheredados, Laura Ferrés (Barcelona, 1989) torna a fer història del cinema català. La directora estrena aquest diumenge la seva opera prima, La imatge permanent, al prestigiós Festival de Locarno, on serà l'única pel·lícula catalana o espanyola en la competició d'un certamen que ha coronat herois de la cinefília com Hong Sang-soo, Pedro Costa o Albert Serra. El primer llarg de Ferrés viatja d'una Andalusia atàvica de cançons cruels i desitjos prohibits als carrers, bars i places del Prat del Llobregat, on una directora de càsting busca persones “autèntiques” per a una campanya política.
A Los desheredados parties del teu pare per construir un híbrid de ficció i realitat. D'on sorgeix La imatge permanent?
— De la meva família materna, dels meus avis, que van venir de Córdoba a Catalunya durant la postguerra per treballar. Però aquesta història és més de ficció que Los desheredados. No vaig conèixer el meu avi, però em va criar la meva àvia, que no parlava mai de la postguerra però sí que cantava cançons, des de coples fins a cançons republicanes que formen part de la meva infantesa i que volia rescatar de l'oblit d'alguna manera. La pel·lícula sorgeix d'aquestes cançons i del context dels meus avis, però amb una vocació potser més experimental que realista, perquè el que m'interessa és el vessant antropològic i construir un món d'on puguin sortir coses inesperades.
Tota la pel·lícula està filmada al Prat de Llobregat, on tu vas créixer, i que també era l'escenari de Los desheredados. Vols ser la cineasta del Prat?
— No sé si tant com això... Però m'agrada la idea que La imatge permanent i Los desheredados formin part d'un grup més gran de pel·lícules que retratin el pas del temps en un lloc. Ara bé, jo encara estic buscant la meva manera d'explicar les coses i no sé quin tipus de directora m'agradaria ser. ¿Vull ser Ozu, no sortir del meu entorn i aprofundir-hi, o vull ser Herzog i anar-me'n lluny a la recerca d'aventura? Potser vull ser un terme mitjà, quedar-me al meu entorn i que retratar-lo sigui una aventura.
La protagonista de La imatge permanent, la Carmen, treballa fent càstings i rep l'encàrrec de buscar algú autèntic. Què buscaves tu en les actrius que interpreten la Carmen i l'Antonia? Tenen presències que no s'acostumen a veure al cinema.
— Vaig treballar uns quants anys com a directora de càstings de publicitat i això de l'autenticitat és un eufemisme. Quan la gent parla d'autenticitat el que volen dir és pobresa. No hi ha persones més autèntiques que altres, sinó gent amb menys recursos que han de tirar endavant amb altres eines. Com que la protagonista ha de buscar persones que no haguem vist al cinema o la televisió, per a mi tenia sentit que els meus actors també fossin així. I per això he treballat amb persones que no són actors. Cal dir que no s'interpreten a ells mateixos, hi ha tota una feina de preparació del personatge, sobretot amb l'actriu que interpreta la Carmen, que no parlava català i a la pel·lícula sí.
¿Va haver d'aprendre català per rodar la pel·lícula?
— No, però sí que va haver de practicar molt, perquè no és la seva llengua materna. I, de fet, el parla amb l'accent d'algú que no el parla com a primera llengua. Per un tema de subvencions, en la pel·lícula s'havia de parlar un cert percentatge de català, i vaig pensar que era una oportunitat perquè se sentís un altre tipus de català. Durant el càsting va ser molt difícil trobar dones del Prat de Llobregat de l'edat del personatge que parlessin català habitualment. Suposo que alguna vegada l'han parlat i han rebut comentaris i per això s'autocensuren. Normal, si el català que se sent sempre a la televisió i el cinema és un català perfecte. Sé que en altres llocs de Catalunya no és així, però si estàs retratant un lloc has de ser fidel a la seva realitat lingüística.
En el nou cinema català predomina la recerca del naturalisme en les interpretacions, però a La imatge permanent hi ha una tensió constant entre el realisme i l'artifici.
— Sí, aquesta tensió m'interessa molt, per això treballo amb persones que no són actors i en localitzacions reals. Quan hi ha aquest trencament, aquestes forces oposades, sorgeixen coses inesperades i un cert estranyament. Les persones es mouen i parlen com si no actuessin, però d'una manera no del tot natural, i a mi això em fascina. Hi ha directors que volen capturar la vida, però a mi el que m'interessa és alterar la realitat, potser perquè a la vida real tens poc marge per prendre decisions però en una pel·lícula et pots permetre el luxe de ser fantasiós, que és una cosa que s'està perdent una mica. I ho dic també pensant en el públic: cal tornar a gaudir de la ficció, la ficció com una possibilitat i alhora com una memòria.
¿Et sents connectada d'alguna manera amb la nova onada de noves directores catalanes?
— Sí que m'hi sento, perquè formem part de la mateixa generació i probablement hem crescut amb els mateixos referents. Però no estar tan aferrada a la noció de naturalisme potser em fa mirar cap a un altre tipus de cinema. En realitat, la meva educació cinematogràfica és molt caòtica: la meva mare és molt cinèfila i de petita m'ensenyava el cinema clàssic de Hitchcock i altres directors, però amb el meu pare veia coses com Armageddon o El bar Coyote, i amb les meves àvies les telenovel·les. Jo, pel meu compte, vaig descobrir un cinema més experimental i de no-ficció.
El govern Frankenstein de l'educació cinematogràfica.
— Sí, més o menys. Al final, em vaig adonar que el que aglutina tot aquest caos és, potser, el melodrama, que, a més, té aquest element de desig prohibit molt present a La imatge permanent. Però també he trobat inspiració fora del cinema: tenia molt present David Foster Wallace i la seva mirada sobre el món corporatiu i la publicitat, i també el Roberto Bolaño de Los detectives salvajes, perquè m'interessen molt les històries dins d'altres històries.
Per cert, firmes el guió amb Ulises Porras i el cineasta Carlos Vermut. Com va sorgir la col·laboració amb un director a priori allunyat del teu cinema com Vermut?
Ens coneixem del Festival de Sitges. Ell sabia que hi havia coses del guió que no m'acabaven d'agradar, així que va revisar l'estructura de la pel·lícula i vam tenir un diàleg d'un parell de dies en què van sorgir idees que em van ajudar a tenir un guió que sí que em venia de gust filmar. El Carlos és una persona molt generosa, a més d'un molt bon guionista i director.