Las mil y una noches

4,5* Direcció: Miguel Gomes. Guió: Telmo Churro, Miguel Gomes, Mariana Ricardo. 381 minuts. Portugal (2016). Miguel Gomes, Crista Alfaiate, Carloto Cotta, Luísa Cruz, Bruno Bravo, Adriano Luz4,5*

Què es pot esperar d’una pel·lícula que comença amb el director del film fugint cames ajudeu-me? Doncs, qualsevol cosa, esclar. D’entrada, ja s’ha d’esperar que no només sigui una pel·lícula. I, de fet, Las mil y una noches en són tres. Si s’estrenés com una sola obra de sis hores, però, potser seria extraordinàriament exigent amb l’espectador. Per això, aquest divendres arriba la primera part, El inquieto ; la setmana que ve, la segona entrega, El desolado, i d’aquí 15 dies podrem veure la tercera i última ala d’aquest tríptic, El embelesado.

Un moment! ¿He dit que eren tres pel·lícules? Corregeixo: són més de tres. Són quinze. Són vint. És un festival de cinema sencer. Perquè dins d’aquests 381 minuts hi ha diferents episodis, cadascun d’ells farcit també de microrelats i de diferents estils cinematogràfics. Fugues fantasioses, testimonis a càmera, jocs de nens, ruptures de la quarta paret, captures documentals, anècdotes costumistes... Las mil y una noches és un mandala cinematogràfic. Un quadre del Bosch. Per alguna cosa s’inspira en el llibre que s’inspira (que no adapta), Les mil i una nits. Com aquells contes que Xahrazad explicava al sultà cada vespre, totes les narracions estan imbricades i, tot i ser molt diferents, tenen relació les unes amb les altres. És un recurs de storytelling bàsic per no avorrir: que els capítols siguin diferents però que tots tinguin el mateix soroll de fons.

Un altre cine social és possible

Fa poc Albert Serra deia en una entrevista que li semblava que Ken Loach era d’extrema dreta. El fons dels seus films podria ser d’esquerres, però la forma era rematadament conservadora. Bé, doncs Las mil y una noches és l’exemple positiu del que hauria de ser el cinema d’esquerres: desafiant tant en la temàtica com en l’embolcall. Perquè el soroll de fons, que dèiem abans, d’aquest trident és l’Europa de les exigències de la troica, dels drons de l’estat policial, dels antidisturbis, de les vagues, dels aturats, de les víctimes de la crisi i, en general, dels últims anys de misèria econòmica, política i social a Portugal.

Per què arrencava a córrer, doncs, Miguel Gomes al principi del film? Doncs perquè sentia la pressió del compromís amb la realitat del seu entorn, per una banda, i la responsabilitat de narrar històries atractives, de l’altra; dues coses que haurien de ser competències d’un artista. Per sort, Gomes se n’acaba sortint amb magnífics resultats. Ens explicita (a nosaltres, el públic, que som com un sultà que badalla quan li expliquen massa maldecaps reals) l’empobriment recent del seu país amb tots els recursos formals d’una Xahrazad amb càmera (i bigotet).JOAN PONS