En el nou film d'Anne Fontaine, directora de Coco, de la rebel·lia a la llegenda de Chanel, hi conflueixen dos territoris àmpliament explorats pel cinema: la vida als convents –on la figura de la monja esdevé el màxim exponent de l'enigma de la fe– i la depressió de l'Europa devastada per la Segona Guerra Mundial. Dos àmbits que formaven part de l'imaginari d'Ida del polonès Pawel Pawlikowski, una pel·lícula amb la qual Las inocentes també comparteix l'interès pel drama d'arrel moral i pel retrat d'una realitat enfosquida pel secretisme.
Las inocentes transcorre a la Polònia de mitjans de la dècada dels 40 en un convent on un grup de monges s'enfronten a la crua realitat d'uns embarassos no desitjats, resultat de les violacions a mans dels alliberadors russos. A la recerca d'un punt de vista relativament distanciat, la pel·lícula adopta la perspectiva d'una jove metge francesa que acut en ajuda de les germanes. Així, la colpidora pel·lícula de Fontaine s'acosta amb elegància i pudor al drama de les protagonistes i a l'aflicció d'una nació abocada a la ruïna moral. Més rica en termes narratius que estètics –la direcció de Fontaine és tan eficient com rutinària–, Las inocentes es fa forta en l'exploració de les contradiccions vitals i espirituals d'unes dones atrapades entre els dogmes del cristianisme i el sorgiment de l'instint matern. Una zona grisa, de gran complexitat psicològica, que el film abandona parcialment en un final que aposta per un cinema més edificant que problemàtic.