Ruben Östlund: “En el món de l’art modern són tots una colla de cínics”

Si Michael Haneke fos suec i tingués sentit de l’humor no seria Michael Haneke, esclar, però el seu cinema es podria assemblar al de Ruben Östlund. Amb el seu últim treball, The square, una sàtira sobre el món de l’art que protagonitza el director d’un museu d’art modern, Östlund va conquerir el tron més cobejat del cinema d’autor, la Palma d’Or de Canes, sense renunciar a la mala bava i el seu gust per la provocació.

Abans de ser una pel·lícula, The square va ser un projecte artístic. En què consistia?

Quan el meu pare tenia sis anys, els meus avis l’enviaven a jugar sol pels carrers d’Estocolm amb l’adreça de casa penjada al coll. Als 50, miraves els altres amb confiança. Si el teu fill tenia algun problema, pensaves, la gent l’ajudaria. Avui dia, mires els altres com si fossin amenaces potencials. La idea de la responsabilitat social comuna ha canviat. Per això un amic i jo vam tenir la idea de crear un espai simbòlic que ens recordés la responsabilitat que compartim tots a les ciutats. Si ho fas en el context de l’art, automàticament es converteix en una peça d’art i ja està, però nosaltres ho vèiem més com un senyal de trànsit, un recordatori dels nostres valors i el nostre rol com a éssers humans en la societat.

L’obra no s’assembla gens a la pel·lícula, sembla d’un autor diferent.

Sí, el meu cinema treballa a partir de la provocació, és molt diferent. Va ser molt difícil convertir l’obra en pel·lícula, no sabia com escriure una història interessant del tema. Em sentia com el publicista del film, que no sap com vendre un projecte tan humanista i altruista, així que al final el promociona amb un espot absolutament inhumà i cínic, fent explotar un nen immigrant. I funciona! Els mitjans cauen en la trampa. Aquesta idea em va donar la clau per escriure la pel·lícula.

Què té el món de l’art modern que és tan fàcil fer-ne mofa?

Que són tots una colla de cínics. Sempre s’estan protegint amb collonades elitistes, però no tenen cap contingut, estan buits. Hi ha obres bones, esclar, però estan amagades en aquells edificis enormes darrere de col·leccions basades en criteris econòmics. Collonades. Asseguren que fan coses molt complexes i que intenten provocar discussions molt intel·lectuals, però no és veritat. Ni tan sols graten la superfície.

Una de les escenes clau de The square és el sopar d’etiqueta que dinamita un artista de performances que es comporta com un mico. És una escena molt violenta per a l’espectador.

L’objectiu de l’escena era que fos projectada a Canes. M’encantava la idea del públic vestit d’esmòquing de les sessions de gala sentint-se agredits per la situació. En realitat, incomodar el públic és l’objectiu de totes les escenes de la pel·lícula. M’encanta crear-li problemes a l’espectador, plantejar-li dilemes. Els dilemes són meravellosos: són situacions simples però molt difícils de gestionar, perquè totes les opcions tenen conseqüències. Odio la dramatúrgia anglosaxona que ens presenta el protagonista i l’antagonista i es posiciona sempre amb el protagonista. És una manera molt simple d’explicar l’existència.

Corre per YouTube un vídeo del moment en què tu i el teu productor descobriu que el teu anterior film, Força major, perdia la nominació a l’Oscar. Per què ho vau enregistrar?

Perquè estàvem completament segurs que aconseguiríem la nominació [riu]. I esclar, vam quedar molt decebuts. El vídeo va ser una manera de treure alguna cosa positiva de tot allò. Després em vaig passar la promoció de Força major parlant del vídeo, no em preguntaven per res més! Ara he fet la seqüela: Com és guanyar la Palma d’Or, on sortim els dos a Canes esperant la trucada del festival, mossegant-nos les ungles. De cop sona el telèfon, però era la meva mare [esclata a riure].

Un dels grans temes del teu cinema és el conflicte entre la raó i l’instint. Creus que, en el fons, som animals?

Sí, per descomptat. Mentre escrivia Força major vaig llegir un estudi sobre supervivents de catàstrofes i, tot i que en la nostra cultura se suposa que els homes han de sacrificar-se per les dones i els nens, la majoria dels supervivents eren homes. Hem crescut en una societat que ens impulsa a sacrificar-nos per la pàtria, per la dona, pels fills... Però a l’hora de la veritat, el que mana és l’instint de supervivència. Per entendre qui som hem de tenir això present.

Si haguessis dirigit Titànic el final hauria sigut molt diferent.

I tant! DiCaprio congelant-se a poc a poc, acceptant el seu destí... No m’ho empasso ni un segon! En la vida real segur que tiraria Kate Winslet a l’aigua per pujar a la barca i salvar-se ell.

Quan vas recollir la Palma d’Or vas demanar al públic que t’acompanyés en un gran crit animal. Va ser el colofó perfecte de la pel·lícula.

Em semblava fantàstic que tota aquella gent vestida d’esmòquing es posessin a cridar com bojos. Però els fotògrafs no ho van entendre i en lloc de capturar aquella imatge meravellosa em van fotografiar a mi. Què hi farem, almenys jo sí que la vaig veure.

Sorprèn una mica veure Elisabeth Moss i Dominic West en una pel·lícula en què tot el repartiment menys ells és suec.

La veritat és que no volia cap actor americà a la pel·lícula, però el meu agent americà va insistir perquè em reunís amb alguns actors a Londres i ho vaig acceptar. Vaig improvisar algunes escenes amb ells i l’Elisabeth ho va fer tan bé que em vaig sentir obligat a donar-li el paper, era la millor. El Dominic també ho va fer bé, és molt divertit, i al principi li volia donar el paper. Però al final vaig preferir el Claes [Bang]; el Dominic ja és un personatge en si mateix, és més difícil que el públic s’hi projecti. Però com que ja li havia dit que sí al Dominic, em vaig haver d’inventar un personatge per a ell perquè el seu agent no s’enfadés [riu].