Més enllà de l'autoficció: el cinema lliure de Laida Lertxundi tanca l'Xcèntric

BarcelonaFa uns anys, després de projectar un dels seus curtmetratges al New York Film Festival, la cineasta Laida Lertxundi va notar a l'espatlla la mà d'un cineasta més veterà que li va dir, comprensiu: “No et preocupis, tot anirà millor. La meva vida amorosa també era un desastre quan era jove”. El fet curiós és que el treball que Lertxundi acabava de projectar no era un recull autobiogràfic d'experiències personals, sinó un exercici abstracte sobre la relació entre imatge i so. Com a reacció a aquell comentari i d'altres similars va decidir fer un treball a partir de materials personals, el curt 025 Sunset Red. “Però quan explicava que aquesta sí que era una biografia abstracta em deien sempre: «Ah, i les altres no?» –explica entre rialles–. Tenim massa interioritzat que les dones no poden tenir una distància crítica o treballar des de l'absoluta ficció. Jo mateixa havia assumit la noció patriarcal que parlar de mi mateixa era una clau menor comparada amb els exercicis formals, però en realitat és un recurs més i seria gairebé violent ometre sempre el meu entorn”.

Aquestes reflexions estan presents als treballs amb què Lertxundi tancarà aquest diumenge la temporada de projeccions de l'Xcèntric, el veterà i prestigiós cicle de cinema experimental del CCCB. Per a ella serà com tornar a casa, i no només perquè a l'Xcèntric han projectat tots els seus treballs, sinó perquè ella mateixa va ser programadora del cicle amb només 19 anys: “La passió pel cinema experimental em va portar a estudiar a la Universitat de Bard, que té un departament de cinema fundat per Adolfas Mekas –explica–. Llavors, el 2001 vaig anar de becària al CCCB i, parlant de cinema experimental amb la meva cap, em va proposar programar alguna sessió i ho vaig seguir fent durant deu anys”. Gloria Vilches, l'actual directora de programació de l'Xcèntric, recorda que les sessions que programava Lertxundi tenien menys públic perquè no tirava mai de noms consagrats. “Com que estava al rovell de l'ou del cinema experimental, portava obres d'autors que aquí no coneixíem però que deu anys després serien fonamentals”, diu Vilches amb admiració.

Maternitats emmirallades

Lertxundi projectarà aquest diumenge dos dels seus últims treballs, Autoficción i Inner outer space, però acompanyats d'altres peces clàssiques i contemporànies que ella mateixa ha triat. “M'agrada posar el meu treball en diàleg amb altres obres, així és més expansiu i poden sorgir relacions interessants”, comenta. Un dels diàlegs més evidents s'estableix amb Joyce at 34, documental del 1972 en què Joyce Chopra enregistra el part de la seva filla i les dificultats per conciliar la maternitat i la carrera de cineasta, que l'obliguen a recórrer a la seva mare perquè tingui cura de la criatura mentre ella treballa. Cinc dècades després, quan Lertxundi començava a treballar en Autoficció, ella també va haver de reclutar la seva mare perquè l'acompanyés a Nova Zelanda i s'ocupés de la nena mentre la cineasta aprofitava una residència artística i treballava en la pel·lícula. “Han passat 50 anys, però segueix sense haver-hi una infraestructura que t'ajudi, segueixes havent de trucar la mare –diu ella–. Si tens cura d'una criatura, és com si t'haguessis d'amagar”.

A Autoficción hi apareixen mares parlant de l'experiència de la maternitat amb intimitat, humor i franquesa, però Lertxundi alerta que el títol és “una trampa” i que ella s'inspira en l'obra literària de Rachel Cusk, concretament en la trilogia formada per A contraluz, Tránsito i Prestigio –tots publicats per Libros del Asteroide traduïts al castellà–. “Reinventa la novel·la i la manera d'explicar les històries –diu la cineasta–. No hi ha trama, només una narradora que deambula per llocs i la gent li explica coses. A mi no m'interessa la meva pròpia història, sinó els meus entorns, i la meva manera de relacionar-m'hi és filmant-los”.

Per a una cineasta enamorada de retratar el paisatge i el seu entorn, el confinament va ser, esclar, un període complicat. “Va ser molt dur perquè jo necessito passar molt de temps fora per treballar, i no només filmant, també mirant, gravant so... De sobte, estava tot el dia davant de pantalles, i vaig començar a sentir un desig gairebé eròtic de paisatge i naturalesa, com de posar les mans dins el fang”. Durant aquest temps la seva filla va començar a veure els dibuixos animats David el Gnomo, que Lertxundi va triar perquè recordava que els paisatges estaven pintats a mà. “De tant veure'ls allà de fons vaig començar a treballar-hi a sobre i a esborrar els gnoms del paisatge –diu–. I per això a Inner outer space apareixen projectats sobre cossos humans”.