Laia Costa: “Les escenes de sexe són el més fals que hi ha en el cinema”

BarcelonaA Un amor, Laia Costa s'enfronta a un dels papers més foscos de la seva carrera: una traductora carregada de ferides emocionals que s'instal·la en un poble on no coneix ningú i acaba atrapada en una relació autodestructiva i tòxica amb un dels veïns. El nou film d'Isabel Coixet, que arriba divendres als cinemes, culmina un any esplèndid per a l'actriu, que espera un segon fill, ha debutat a la sèrie d'Amazon La roda del temps i ha estrenat dues pel·lícules més: Els encantats i, aquest mateix divendres, el drama històric El mestre que va prometre el mar.

Isabel Coixet diu que de seguida que va llegir Un amor et va veure immediatament com la Nat. Tu què vas pensar en llegir la novel·la de Sara Mesa?

— Jo és que vaig llegir el llibre durant el postpart, amb una criatura i en plena pandèmia, amb les fronteres tancades. Vaig veure que allà hi havia un microcosmos molt especial però també que hauria de fer molta feina per entrar en una història tan intensa, i que aquell no era el moment. La meva realitat era tan concreta que m'ho vaig prendre com un projecte de futur. Però alhora era un sí claríssim: amb dos genis involucrats com Isabel Coixet i Sara Mesa, no podia ser d'altra manera.

I quan va arribar el moment d'entrar-hi, quina va ser la clau per fer-te amb un personatge que pren decisions no sempre fàcils d'entendre?

— Tenia el llibre, i fins i tot altres llibres de Sara Mesa; la Nat podria ser filla dels pares de La familia. Però la clau va ser un canvi introduït per la Isabel al guió: la professió de la Nat, que havia sigut traductora simultània en una oficina per a l'admissió de refugiats. Jo no coneixia aquesta feina, però a través de la parella de la Isabel, el Reed Brody, vaig conèixer un doctor de la Universitat de Minnesota, Nathan Berthelsen, que té un perfil semblant a la Nat. S'ha passat 15 anys treballant amb supervivents de tortures, escoltant testimonis en primera persona de la crueltat humana i ajudant-los a tornar a viure. La Nat també ha tingut molt contacte amb víctimes, i una gran responsabilitat, perquè no traduir bé el que volen dir pot influir molt en la vida o la mort de la persona.

És el que el teu personatge intenta explicar al personatge de Hovik Keuchkerian en la pel·lícula.

— Exacte, però ell ho converteix en una competició de dolor. La qüestió és que aquell doctor, sense llegir el llibre, em va explicar tot el que li passava a la Nat. Hi ha un perfil clínic de salut mental associat a aquest tipus de treballadors en què hi ha depressió, baixa autoestima i burnout, que té molt a veure amb l'ansietat i l'anestèsia emocional. I per entendre millor el personatge, vaig fer un exercici una mica xorra: un cap de setmana vaig veure tres documentals. Primer, un de la Isabel de fa 15 anys sobre tortures a Sarajevo i, després, el díptic The act of killing i The look of silence, sobre la crueltat humana i els crims de guerra. I diumenge a la nit ja no volia sopar, ni parlar amb la meva parella ni jugar amb la meva filla. Una amiga em va trucar i tot el que em deia em semblava superficial. Amb sis hores de visionat ja vaig tenir anestèsia emocional.

Així expliques, doncs, la resposta de la Nat a la inesperada proposta sexual del seu veí.

— Hi ha molta gent que no entén que ella accepti l'intercanvi que li proposen. Però l'explicació resumida és que és difícil fer un exercici d'empatia des de la intel·lectualitat. Si estiguéssim en la seva pell i circumstàncies, segurament faríem el mateix. La pel·lícula no et dona les explicacions mastegades, però hi són. El que passa és que quan alguna cosa ens incomoda, és més fàcil etiquetar o jutjar.

Aquesta és una pel·lícula de passions incontrolables. ¿Et venia de gust explorar la dimensió física i contradictòria del desig femení?

— El que m'interessava era sobretot la dependència emocional de les relacions tòxiques, que és un tema que m'incomoda molt. De fet, jo sentia moltes contradiccions entre la Nat i jo mateixa, que es veuen molt clarament en el sexe. A mi potser em feia mandra rodar alguna escena de sexe, i la Isabel deia que potser no calia fer-la. Però quan em ficava en la pell de la Nat deia que sí, que l'havíem de fer. Perquè en el sexe és on s'entenen, és on el té a ell. I la dificultat que té per establir una connexió emocional amb ell projecta una necessitat encara més gran, més tòxica i dependent.

El sexe d'Un amor és d'una naturalesa tèrbola i fosca. Tot i així, la Isabel diu que tu i el Hovik vau rebutjar l'oferta d'utilitzar un coordinador d'intimitat. Per què?

— Per una qüestió de confiança. En una escena de sexe, al final, sou tres: els actors i el director. I si tots tres tenen una confiança absoluta, no et cal coordinador. Les escenes de sexe, al final, són el més fals que hi ha en el cinema. Quan plores, plores de debò. Fins i tot les bufetades són de debò. Però el sexe, evidentment, no. Estàs hiperprotegit i amb un equip molt petit. Jo vaig fer escenes de sexe amb la Isabel a Foodie love, des d'un lloc molt més lúdic i divertit. Sento que els coordinadors són importants sobretot quan treballes amb actors joves, i també per als directors que no saben gestionar aquestes escenes. Però la Isabel és molt bona. Jo he fet moltes escenes de sexe i només he tingut coordinador d'intimitat un cop, en una sèrie britànica, i l'escena era un simple petó. Em van incomodar més els exercicis que vaig fer amb el coordinador que el petó en si. I no vull dir que no sigui una figura molt important, però si els tres implicats estan còmodes, potser no cal.

Hovik Keuchkerian i tu sembleu actors molt diferents, però una cosa us uneix: tant ell com tu vau arribar a la interpretació després d'haver practicat altres professions, ell boxejador i tu publicista. ¿Sou diferents, els actors que no heu crescut des de petits somiant en ser actors?

— No ho sé. Crec que això està passant a tots els nivells, en tots els sectors. La gent estudia una cosa i acaba treballant d'una altra. O tornen a la universitat, els més privilegiats, per estudiar una carrera que no té res a veure amb la primera. El Hovik i jo treballem des d'extrems oposats. El primer dia de lectura de guió ell portava tot el guió reescrit i amb anotacions, i totes les decisions preses. Jo, en canvi, havia fet la meva investigació, però el guió no el vaig tocar fins més tard. I quan el Hovik em preguntava què faria i jo li deia que no ho sabia, li explotava el cap. Cadascú té els seus processos, i és independent de si comences més tard o més d'hora en l'ofici. En el meu cas, començar tard em va ajudar a veure més clarament el que m'agradava i el que no de la professió, perquè amb 30 anys tens més eines per adonar-te'n que amb 20.

El mes passat vas aparèixer en l'última escena de la segona temporada de la sèrie de fantasia èpica La roda del temps. Interpretes la Moghedien, un dels Renegats que lluiten contra els protagonistes, una dona perversa, maquiavèl·lica i poderosa. Tot un canvi de registre.

— M'ho estic passant molt bé perquè mai havia fet de dolenta, i tampoc havia treballat en una gran superproducció. I m'agrada molt el personatge, però també que vulguin que jo aporti idees. Hem treballat dos conceptes per crear la Moghedien: d'una banda, un cert aspecte infantil, com si fos una nena trapella, entremaliada, i, de l'altra, tot el que evoca el seu àlies, l'Aranya. I hem buscat que fos un contrapès de la resta de Renegats. Tot i ser una sèrie de grans dimensions en què es treballa amb tres directors i es roda al Marroc, Praga, Estònia, etc., es dona molt d'espai a la creació del personatge. I n'estic gaudint molt, és molt diferent de tot el que havia fet fins ara.

¿I ja has llegit els 14 llibres que adapta la sèrie?

— No, no els he llegit. De fet, amb tot això de la vaga de guionistes hi ha molt misteri sobre cap a on tirarà la història. Jo ara tinc una idea sobre la direcció del personatge, i sé que quan ells tinguin una idea la compartiran i em faran participar en el procés creatiu.

Apareixes segur a la tercera temporada, però ¿tens contracte per a més temporades?

— [Somriu] Dependrà de com sigui de dolenta.