Lady Gaga i Joaquin Phoenix fan cantar i ballar el Joker
Todd Phillips aspira a un segon Lleó d’Or de la Mostra de Venècia amb 'Joker: folie à deux'
Enviat especial a VenèciaCinc anys després d’endur-se un sorprenent Lleó d’Or amb la primera entrega de Joker, el nord-americà Todd Phillips ha desembarcat aquest dimecres a Venècia, acompanyat de Joaquin Phoenix i Lady Gaga, per presentar en la secció oficial del certamen italià Joker: folie à deux. “Guanyar el Lleó d’Or va ser increïble, i ara estrenar la segona part a la Mostra em semblava el més lògic –ha comentat Phillips davant la premsa acreditada–, tot i que he de reconèixer que aquesta vegada estic encara més nerviós que aleshores”.
La inquietud de Phillips sembla raonable si tenim presents les transgressions que proposa Joker: folie à deux, començant per l'adopció dels codis del cinema musical. “A Joker hi havia moments en què el personatge d’Arthur Fleck es posava a ballar i així aconseguia expressar els seus sentiments”, ha recordat Phillips abans d’apuntar que, amb la seqüela, els “semblava lògic seguir explorant el que la música significa per al personatge". "A més, vam pensar com podia ser d'interessant tot plegat si convidàvem Lady Gaga a sumar-se al projecte", ha afegit. Per la seva banda, Phoenix –que va guanyar l’Oscar de Hollywood pel paper del Joker– ha admès que, després de fer la primera pel·lícula, havia tingut un somni en el qual feia un concert disfressat del dolent de Batman.
El somni de Phoenix no podia ser més premonitori, ja que a Joker: folie à deux l’actor canta una llarga llista d’estàndards de la música popular nord-americana, tot i que la seva interpretació s’allunya de qualsevol pretensió de destresa. "En un primer moment, vam pensar a agafar com a referència gent com Frank Sinatra o Sammy Davis Jr. –ha explicat Phoenix–, però aviat ens vam adonar que allò no era el que faria l’Arthur, així que vam acabar tirant per un altre camí”. Aquest singular procés creatiu –que Lady Gaga descriu com un "desaprenentatge"– desemboca en un altre exercici d’interpretació kamikaze per part de Phoenix, que aconsegueix sublimar la glòria i la desesperació del seu personatge interpretant temes de Sinatra, Stevie Wonder i Shirley Bassey amb una amplitud de registres que va de la tosquedat gutural fins a l’esclat d’uns aguts propers al falset.
Cantar per no plorar
Joker: folie à deux arrenca allà on acabava Joker. Arthur Fleck espera judici per l’assassinat de cinc persones i la seva advocada pensa que la millor defensa és convèncer el jurat que el bufonesc homicida pateix un trastorn de doble personalitat, una tesi que es presenta en el genial curtmetratge animat de Sylvain Chomet que obre el film. Però quan tot sembla preparat per al desenvolupament d’un thriller judicial, l’aparició del personatge de Harley Quinn (Lady Gaga) i la seva aliança romàntica amb el Joker porten la pel·lícula cap a un musical marcat per l’herència del dramaturg Dennis Potter, el creador de les sèries Pennies from heaven i The singing detective, on els personatges s’expressaven interpretant cançons populars dels anys 40 i 50.
Quant a les temàtiques del film, Phillips prolonga algunes de les denúncies plantejades a Joker –contra el sensacionalisme dels mitjans de comunicació i la corrupció dels estaments polítics, policials i judicials– i articula una correcció de l’ambigüitat amb què l’anterior film exaltava la figura d’un líder populista revolucionari –a Joker: folie à deux el protagonista és assetjat per uns fanàtics antisistema que podrien passar per seguidors de Donald Trump–. Tanmateix, la principal virtut de la pel·lícula passa pel radical procés d’humanització al qual se sotmet la figura del Joker, un gest que subverteix certes bases de l’imaginari superheroic.
De fet, la dimensió tràgica del relat s’activa quan el Joker es qüestiona el sentit de continuar participant en l’esperpent mediàtic que l’envolta, un gir que reflecteix la renúncia de Phillips a continuar participant en el circ de bufons emmascarats en què s’han convertit Hollywood i les grans plataformes. A més, Joker: folie à deux deixa ben clar que, més enllà de les fantasies del protagonista, hi ha un món real cada vegada més buidat d’esperança. “That’s life”, que cantava Sinatra, i que canta Phoenix en una pel·lícula aparentment fatalista, però també tocada per un profund sentit de la compassió.