Emma Suárez: "L’alcohol és una droga legal, però té greus conseqüències sobre nosaltres"

BarcelonaEl primer que diu l’actriu Emma Suárez (Madrid, 1964) quan ens trobem és que Desmontando un elefante és una pel·lícula important. El film dirigit per Aitor Echeverría (Barcelona, 1977), que s'estrena aquest divendres, relata el procés de rehabilitació d’una arquitecta addicta a l’alcohol i l’impacte d’aquesta situació sobre la seva família. L’actriu de llargmetratges com El perro del hortelano (1996), Julieta (2016) i La propera pell (2016) encarna ara la Marga, aquesta protagonista que lluita per desfer-se de l'addicció mentre la seva filla, interpretada per Natalia de Molina, li fa costat.

Per què és una pel·lícula important?

— Perquè parla de temes que no estan damunt la taula i que són molt necessaris. Aborda les addiccions i l’alcoholisme des d’un punt de vista original i alhora amb molt de respecte. També parla de les cures, del canvi de rols en una família, de com cuidar els altres fa que a vegades et descuidis a tu mateix, de com l’art pot ajudar a desbloquejar sentiments. I, esclar, del silenci, de la incomunicació i de la reconstrucció de la identitat d’un addicte. 

Quin ha estat el repte més gran a l’hora d’enfrontar-se al personatge?

— M’imposava molt de respecte el compromís i la responsabilitat de tocar un tema tan important com les addiccions, que afecta tanta gent de la nostra societat. Estem parlant d’una substància integrada i normalitzada en el nostre dia a dia. L’alcohol és una droga legal, però té greus conseqüències sobre nosaltres. He investigat i escoltat molt per entrar en un territori que em generava vertigen i certa por. La pel·lícula m’ha permès exposar la vulnerabilitat, els traumes, la solitud del personatge i sobretot la seva fragilitat.

A la pel·lícula no hi apareix cap ampolla de vi ni cap escena en què ella consumeixi alcohol. Com ha estat construir el personatge des d’aquesta premissa?

— Al principi no sabia com mostrar un personatge addicte a l’alcohol sense que la protagonista no begués mai. Com es creuria l’espectador que aquella dona té una addicció si no en mostrem la substància? Però l’Aitor és molt meticulós, honest i sensible, i ha fet una feina impressionant com a director. Porta 15 anys preparant la pel·lícula i tenia molt clar com ho volia fer. Hem dialogat molt per construir el personatge i extreure’n tota la fragilitat.

La pel·lícula tracta l’alcoholisme com una malaltia. Ella fins i tot pren pastilles per superar l’addicció.

— Sí, tot i que durant el procés de recerca vam parlar amb terapeutes que ho consideren una malaltia i d’altres que no. En qualsevol cas, és imprescindible posar-se en mans de professionals i demanar ajuda. Però per fer-ho, has de reconèixer i acceptar que tens un problema. Hi ha molt d’engany en aquests processos perquè l’autoengany és constant. Menteixes als altres i et menteixes a tu mateix. Atrevir-se a viure un procés de desintoxicació és un acte de valentia, perquè t’hauràs de buscar a tu mateix, però no saps qui et trobaràs.

Com ha canviat la seva relació amb l’alcohol després d’aquesta pel·lícula?

— M’ha provocat una reflexió profunda. Abans de la pel·lícula em passava com a tothom, convivia amb l’alcohol de forma espontània i natural. Ara m’he adonat realment de la relació que hi tenim. Quan et conviden a sopar, portes una ampolla de vi. Quan quedes amb algú, fas una cervesa. De petits, mullaven el xumet amb licor perquè el nadó es calmés. Els adolescents comencen a beure per desinhibir-se, per lligar. És un hàbit tan integrat que no en som conscients. Espero que la pel·lícula ajudi a reflexionar sobre tot això. 

Com definiria el vincle de la protagonista amb la filla?

— El procés de rehabilitació fa que es canviïn els rols. La filla fa de mare i li està a sobre tota l’estona, gairebé com si l’estigués assetjant, fins que s’adona que ha de fer la seva pròpia vida. Hi ha una llei natural que fa que cuidem els nostres pares quan són grans, però en aquest cas al personatge de la Natalia això li arriba massa aviat. Ella és ballarina i també és interessant veure com, a través de la dansa, la pel·lícula ens ensenya tot el que la filla està experimentant i que no s’atreveix a dir en veu alta.

Heu rodat a la casa de l’arquitecte Tonet Sunyer, situada al barri barceloní de Sant Gervasi. Quin paper juga l’edifici sobre la Marga?

— És un personatge més. La casa és el projecte de la Marga, que és arquitecta. La vídua de Tonet Sunyer, Teresa Ramalla, ens va permetre conviure amb ella durant el rodatge a la casa, i quan vaig entrar-hi em vaig sentir molt còmoda. Realment representa el personatge de la Marga i és alhora una metàfora del buit existencial i de la distància que impera entre la família de la protagonista.