Kenji Mizoguchi, contes sobre la bondat (de la dona)

Entre el 1922 i el 1956, Kenji Mizoguchi va filmar més de 90 pel·lícules. Entre elles, n’hi ha moltes que s’han perdut per sempre però també obres mestres com L’intendent Sansho (1954), L’emperatriu Yang Kwei-Fei (1955) i Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja (1953), considerada una fita del setè art i venerada per il·lustres com Jean-Luc Godard i Martin Scorsese, aquest últim en part responsable, a través de The Film Foundation, que ara puguem gaudir d’una còpia restaurada en la millor tecnologia digital.

Sobren els elogis a l’hora de parlar d’aquest clàssic, però és important recordar el paper de Mizoguchi dins el cinema japonès, juntament amb Akira Kurosawa i Yasujiro Ozu, i dins el cinema global, d’ençà que va ser reivindicat per una Cahiers du Cinéma en plena política dels autors. Llavors la crítica insistia en preguntar-se quin dels tres era més fidel a la tradició japonesa i quin havia estat més influenciat per la cultura occidental, però, per fortuna, avui el mestratge de cadascun d’ells no és objecte de discussió: si Kurosawa era el cineasta de l’èpica i Ozu el de les classes mitjanes, els relats de Mizoguchi es detenien en la tradició del kabuki i en els personatges més desafavorits, com ara la població pagesa i, més especialment, les dones.

En aquest sentit, Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja pot veure’s com un dels retrats més elaborats de Mizoguchi sobre el sacrifici femení i sobre les dones com a víctimes de la vanitat dels homes. Adaptació i suma de diferents contes dels escriptors Ueda Akinari i Guy de Maupassant, el llargmetratge és una reflexió sobre l’impacte de la guerra: ambientada al segle XVI -quan les guerres provocades pels senyors feudals assolaven l’arxipèlag nipó-, Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja segueix quatre personatges, dues parelles, i el seu abrupte destí. D’altra banda, la pel·lícula explora les diverses actituds morals dels personatges enmig d’aquesta situació: el pagès Topei vol convertir-se en samurai i el terrissaire Genjuro pretén enriquir-se gràcies a les circumstàncies, mentre que les dones respectives, l’Omaha i, amb més intensitat, la Miyagi, no comparteixen aquestes avarícies personals.

Melodrama de fantasmes

Més enllà del relat costumista que desplega literalment la pel·lícula, com si fos un dels tradicionals rotllos de pergamí propis de la cultura japonesa -una de les grans virtuts del film, gràcies a l’ajuda del seu operador de càmera, Kazuo Miyagawa-, Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja ens parla dels cicles de la vida, filant de manera delicada, i mitjançant una sèrie d’imatges i motius visuals significatius, el món dels vius i dels morts, les persones i els fantasmes.

Sens dubte, el capítol del segon viatge del Genjuro, que arrenca amb una onírica seqüència en un llac sinistre, i la seva trobada amb la princesa Wakasa, sembla el millor exemple d’aquest treball amb el fantàstic, a través de la incorporació de les constants estètiques del teatre nō, una de les formes escèniques del Japó caracteritzada per l’ús de màscares. Tanmateix, Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja és més aviat la defensa d’una espiritualitat que semblava anar, també llavors, a contracorrent: la fidelitat, l’amor i la bondat de l’ésser humà lligat a la terra, que renega de les temptacions del món modern i, per això, és capaç de viure eternament.