Plantejada com una adaptació conceptual de l'òpera 'El castell de Barbablava' de Béla Bartók, a 'Kékszakállú' només hi queda l'estela pàl·lida de la història de la Judith, la jove que descobria l'atrocitat del crims comesos pel seu estimat. Tocada pel germen de la modernitat, la pel·lícula de l'argentí Gastón Solnicki aposta per l'abstracció i el simbolisme en el seu retrat d'una joventut perduda o, més aviat, atrapada entre la desatenció dels adults, la falta d'un horitzó de realització personal i la impossibilitat material i espiritual de conquerir la independència. Un retrat generacional que té alguna cosa d'estudi entomològic, en què els atractius i abúlics joves del film són disseccionats per una càmera petrificada, afectada per una certa inoperància emocional.
Extraviats entre asèptics escenaris urbans i nuvolats paisatges naturals, els nois i noies de Kékszakállú podrien ser els nets dels turmentats protagonistes dels films de Michelangelo Antonioni: una 'troupe' de nous burgesos condemnats a un estat d'alienació i melancolia permanents. Solnicki té bon ull per convertir els espais del film –dominats per una arquitectura de línies rectes– en una presó per als seus protagonistes, però mai acaba de trobar la manera d'implicar-se en el destí de les seves criatures, que queden abandonades en fils narratius inconclusos i en un profund buit existencial.