BarcelonaL'extraordinari drama judicial Anatomía de una caída, ja als cinemes, l'ha convertit en la tercera dona que guanya la Palma d'Or de Canes. La francesa Justine Triet (Fécamp, 1978) recorda una mica l'escriptora d'autoficció sospitosa d'assassinar el marit que interpreta Sandra Hüller a la pel·lícula i, de fet, no esquiva les comparacions. Però les qualitats que més destaquen en ella durant una petita trobada amb la premsa al Festival de Sant Sebastià són l'amabilitat, l'empatia i una intel·ligència ferotge.
Des de La batalla de Solferino, totes les seves pel·lícules orbiten al voltant de temes similars, però són molt diferents formalment. D'on sorgeix l'impuls d'Anatomía de una caída?
— Truffaut que deia que sempre feia cada pel·lícula contra la precedent, i jo he fet meva la frase des del principi de la meva carrera. Volia que Anatomía de una caída fos una pel·lícula de gènere, però n'hi ha tantes que, al mateix temps, necessitava que fos extremadament personal. I la manera d'aconseguir-ho va ser fent que el procés judicial fos només un prisma per observar el veritable tema de la pel·lícula: la parella. Què significa ser una parella moderna avui dia? Què es crea quan ens hi convertim i com es pot reinventar?
La parella potser és moderna, però el sistema que els jutja és molt tradicional, com veiem a través de les preguntes íntimes que fan a l'acusada.
— Això és el que m'apassiona del gènere judicial, no tant el cas que es jutja. Si la dona va matar o no el seu marit no deixa de ser una qüestió banal. El que m'interessa és com es projecta en un judici legal una mena de judici moral paral·lel sobre la nostra manera de ser i viure, sobretot quan no hi ha prou elements objectius per determinar què va passar. En la pel·lícula s'acusa la protagonista de la mort del seu marit, però sobretot de ser una dona poderosa, autònoma i bisexual que no demana perdó per ser qui és. I el fet que sigui escriptora s'interpreta també com una amenaça, perquè se suposa que té eines per simular la veritat.
L'habilitat per mentir també sol associar-se a les dones en moltes ficcions.
— Sí. Les dones s'han de comportar com a víctimes bones. No es tracta només de mostrar tristesa per la mort del marit, sinó de mostrar-se feble i fràgil. Mostrar-se forta i intel·ligent és amenaçant. Hi ha un cas que m'obsessiona, el d'Amanda Knox, una noia nord-americana a la qual es va jutjar a Itàlia. És una dona molt jove, guapa, brillant, que sembla intel·lectualment superior. Es va enamorar d'un jove italià i de seguida se la va pintar com una dona obsessionada amb el sexe i que manipulava la gent amb la seva sexualitat. És un cas delirant, i la van perseguir bàsicament perquè era guapa, forta i brillant.
L'advocat defensor diu que la veritat no és important. Hi està d'acord?
— Quan vaig dirigir Victoria vaig conèixer molts advocats i sempre em deien que la veritat no els importava, que només importava la història. I passa el mateix quan ets cineasta, el que importa és la història, perquè serà el motor de la pel·lícula. És cínic i violent haver de trobar el relat adequat per guanyar un judici, en comptes de buscar la veritat, però així funciona el sistema. Per això hi ha pocs advocats amics dels seus clients. És millor defensar algú sense saber si és culpable, però si ets amic seu no et pots estar de voler saber-ho. En el fons, un tribunal de justícia és un lloc on es creen dos relats paral·lels i enfrontats que freguen la veritat però que mai arriben a tocar-la. I això, esclar, és molt violent per a l'acusat o la víctima.
Un altre tipus de relats que freguen la veritat són els de la literatura d'autoficció, el gènere que practica l'escriptora protagonista. A Victoria, el marit també escrivia autoficció. Què li interessa tant, d'aquest gènere?
— És una trampa, i tots hi caiem. Jo mateixa, quan miro una pel·lícula o llegeixo un llibre i em diuen que està basat en la vida real de l'autor, m'interessa més. I sempre et preguntes si és la realitat o no. I molts autors juguen amb això. Però a mi el que m'interessa és el deliri sobre la realitat, projectar les angoixes i els fantasmes per destruir-los. Fer molt grans coses properes a mi i fer-les explotar en la ficció. I ho faig en cada pel·lícula. Això no vol dir que vulgui matar el meu marit. Joan Didion, una escriptora de no-ficció que m'apassiona, deia que amb la ficció resolia els seus problemes. Jo atomitzo el problema, però no resolc res.
La pel·lícula té una de les discussions de parella més realistes i angoixants de la història del cinema. Creu que les relacions entre homes i dones han empitjorat?
— Vivim en una època extremadament interessant. El Me Too ha sigut una petita revolució, però molt complexa. El silenci sobre la discriminació a les dones s'ha trencat, ja no és un tabú. I això activa coses en les parelles. En el meu entorn, tothom es va qüestionar a si mateix després del Me Too. I si penso en els joves... Jo tinc una filla de 12 anys, i les diferències amb la meva generació són enormes. La manera d'entendre l'afecte entre els joves d'ara és impressionant. Jo tinc 45 anys, i la nostra manera de relacionar-nos era molt més dura i trivial. És emocionant veure com es comporten ells.
¿Li resulta igual d'interessant escriure sobre homes que sobre dones?
— Intento interessar-me tant pels homes com per les dones, però durant l'escriptura de la pel·lícula el meu coguionista [Arthur Harari, director d'Onoda: 10.000 nits a la jungla] em deia que m'havia d'interessar més pel marit. El que passa és que les dones han sigut tan maltractades en la història de la ficció, sempre relegades a la cuina... Per això inverteixo els rols habituals en l'escena de la discussió. La qüestió central de la pel·lícula és si és possible la igualtat en la parella. El marit se sent maltractat i en una situació pitjor que ella. I és una posició que ella va assumir sense demanar permís, perquè si en demanava no n'obtindria. Vaig fer el mateix quan em vaig quedar embarassada, no em podia imaginar la persona amb qui visc fent menys coses que jo. Però va ser instintiu, una herència de la meva àvia, una persona extremadament feminista i forta, però sense els codis per articular-ho. I quan escrivim històries ho fem de forma també molt instintiva. No m'interessava fer una pel·lícula de tesi o assenyalar quin paper ha d'ocupar la dona, això no tindria gens d'interès. Ha de sortir de dins.