‘Jurassic World: Dominion’: entreteniment crispetaire amb tons una mica melancòlics

Barreja de seqüela i de reinici amb esperit de remake, Jurassic World va ressuscitar la mitologia de Jurassic Park per al segle XXI. La posterior Jurassic World: El regne caigut va oferir algunes escenes poderoses i va explorar camins inusuals (el tram final té lloc en una mansió!). Ara, Jurassic World: Dominion (que també s'estrena doblada al català) neix com un tancament de la nova trilogia i de tota la saga. Un malvat corporatiu (un Steve Jobs o Elon Musk de la genètica) amenaça les vides dels protagonistes, dels colossos prehistòrics i l'equilibri mateix del planeta. Serà l’última entrega de la franquícia, si l’avarícia hollywoodenca no ho impedeix.

La nova obra rebla el clau d’un tema de l’entrega anterior: els humans i els dinosaures han de coexistir. En realitat, els intents de dur la fantasia a una mena de món real se circumscriuen al pròleg, perquè les aventures heroiques inversemblants no encaixen bé amb els simulacres de realitat. Pel camí s’evoquen diversos gèneres fílmics: passatges de thriller d’acció en la línia d’El cas Bourne, trames d’infiltració en instal·lacions d’alta tecnologia a l’estil de tantes pel·lícules de Star Wars o de Marvel… i les inevitables incursions en paisatges poblats per criatures monumentals.

Aquest discutible pica-pica de gèneres no dissipa una certa sensació de rutina, però els autors de Jurassic World: Dominion fan els passos esperables per oferir un final de festa satisfactori. Reuneixen els nous herois amb els protagonistes històrics a través de narracions que convergeixen. I intenten donar un mínim protagonisme a tothom, encara que alguns no disposin de gaire temps de pantalla (tot i que el metratge fregui unes esgotadores dues hores i mitja de durada).

Tot sembla bastant raonable, també quan es donen batalles per perdudes. A diferència del que succeïa a Jurassic World, ja ni s’intenta conjurar l’impacte i la sorpresa que van generar el film original o Terminator 2. Amb les retines del públic saturades d’imatges digitals espectaculars, es juga una altra carta sobreutilitzada: la de la nostàlgia. Com aquell Barça que fitxa Dani Alves per evocar temps millors, Jurassic World: Dominion recluta Laura Dern i Sam Neill. Ells ens regalen les escenes més entranyables i, alhora, ens recorden (saludablement?) que ens hem fet grans, que el temps passa. Així que l’entreteniment crispetaire adquireix tons una mica melancòlics. I la festa no ho és tant, per bé o per mal.