Juliette Binoche: "M’encantaria treballar amb Albert Serra, és un director increïble"

Barcelona"Va ser deliciós", diu Juliette Binoche (París, 1964) sobre el rodatge d’A fuego lento, en què l'actriu interpreta una cuinera que fa vint anys que treballa amb un gurmet de renom (Benoît Magimel), fent realitat les fantasies gastronòmiques més elaborades de la França de finals del segle XIX. L’exquisida pel·lícula de Tran Anh Hung, que s’estrena aquest dimecres, representa França a la cursa dels Oscars, en la qual ja s’ha imposat a Anatomia de una caída, l'actual Palma d’Or. A Binoche no l’ha sorprès: "A fuego lento és un film molt provocador, començant pel fet de parlar tant de menjar en un món en el qual hi ha molta gent passant gana. Però també des d’un punt de vista feminista, al tenir una dona que tria ser a la cuina, i no a dalt amb els burgesos, però que alhora vol ser independent i no casar-se. I també la idea de buscar els millors ingredients per a la cuina i tenir un hort propi. No ho sembla, perquè tots portem vestits d’època, però és una pel·lícula molt moderna".

El seu personatge, l’Eugénie, té una relació amorosa amb el gurmet que interpreta Benoît Magimel, de qui vostè va ser parella fa temps i que és el pare de la seva filla. Ha utilitzat la seva relació personal per donar-li forma a la de ficció?

— Hauria d’estar boja per no utilitzar-la. Els actors sempre utilitzem la nostra vida i els records per fer el nostre treball més real i autèntic. Així que, per descomptat, tots dos expressem al film l’amor que vam sentir, tant és que portem anys separats i que hàgim tingut conflictes. A més, tenim una filla junts, així que, definitivament, hi ha molt de nosaltres en la pel·lícula.

Havien treballat junts alguna vegada?

— Sí, a Confessions íntimes d’una dona (Les enfants du siècle). Jo interpretava George Sand i ell, Alfred de Musset. Els dos fèiem d’escriptors i també era una pel·lícula d’època. Tornar a treballar junts m’ha fet molt feliç perquè, primer de tot, m’ha servit per reconciliar-me amb el pare de la meva filla, i això era molt important per a ella, i per al meu fill també. I per a mi i per al món, esclar, perquè com més reconciliació hi hagi, millor serà el món.

És cert que el director va organitzar dinars amb tots dos per construir la relació dels personatges?

— Va intentar organitzar-ne un, però el Benoît va menjar en deu minuts i va marxar. Crec que el Hung volia treballar algunes escenes amb nosaltres, però el Benoît volia fer la pel·lícula i prou, no enredar-se en discussions. Tant el Hung com jo ens vam quedar una mica sorpresos, però cada artista té la seva manera de viure un projecte. I en realitat no va importar. No crec que fos necessari.

En aquesta pel·lícula, cuinar per a algú és una manera de cuidar-lo i estimar-lo.

— Sí, bé, però el meu personatge és qui executa la recepta. Entre l’Eugénie i el Dodin hi ha una relació de codependència i cocreació, perquè és ella qui sap com es cuinen els plats, però les idees venen d’ell. Ella podria opinar més, cert, però respecta el rol que té cadascú. Passa una mica el mateix entre directors i actors: tu tens les teves pròpies idees sobre direcció, però deixes que el director faci la seva feina. Per descomptat, hi ha directors que volen que aportis idees...

És el cas de Tran Anh Hung?

— Ell té una idea molt precisa de com vol rodar el pla. Pel que fa a l’actuació em deixava bastant lliure, però un parell de cops va venir arrossegant-se per dir-me "Juliette, pots fer això de manera més neutral, sense intenció?". I jo li vaig dir que ho sentia, però que no podia. No ho sé fer. Ja sé que hi ha directors que creuen que si et distancies de les emocions les paraules fan la interpretació, però jo no hi crec. Així que va ser una mica com "Fote’t", i ell estava molt decebut. Però després de dues o tres preses va dir que estava bé i vam passar a la següent escena.

Isabel Coixet, que la va dirigir a Ningú vol la nit, va entregar-li fa uns mesos un Goya honorífic. Abans de la gala va córrer el rumor que li lliurarien el premi ella i Albert Serra, perquè vostè l’admirava molt... Però a l’escenari només hi va aparèixer Coixet.

— [Somriu] Ja veig per on vas... Estàs mirant de treure merda, oi?

No, només saber si vostè realment admira Albert Serra i el seu cinema.

— M’encanta el seu cinema, molt. Crec que té un gran talent. I el que va passar als Goya... Recordo que vaig seure amb l’Albert en un dinar abans dels premis Cèsar, i ell em va dir: "És molt estrany. Estava convidat als Goya per presentar el teu premi i m’hauria encantat fer-ho, però ho han cancel·lat i no ho entenc". Jo li vaig dir que no sabia què havia passat, però que no li donés importància.

Li agradaria treballar amb ell?

— M’encantaria, és un director increïble. Pacifiction és una pel·lícula impressionant. Adoro els directors que miren de buscar alguna cosa nova, i la seva manera d’expressar-se és molt provocativa. I la combinació entre ell i el Benoît és fantàstica. El Benoît no parava de dir-me: "M’agrada aquest paio".

Tran Anh Hung ha explicat que, per preparar-se per aquesta pel·lícula, va estar un mes sense menjar sòlids, només líquids, per així entendre la importància del menjar. Què és el més extrem que ha fet vostè per preparar-se un paper?

— De debò va fer això? No ho sabia. En fi, poses tot el que tens en cada projecte, perquè és un procés molt interessant i et transforma completament. Però amb Les amants du Pont-Neuf, de Leos Carax, l’experiència va ser molt extrema, principalment perquè el rodatge es va allargar dos anys i mig mentre esperàvem els diners per acabar la pel·lícula, així que no podia fer res més i la dedicació va ser enorme. I vaig estar a punt de morir en el rodatge, quasi m’ofego en una piscina perquè no em van donar l’oxigen quan el necessitava. Estava només a cinc metres de profunditat, però amb pes a la cintura i no em podia moure. Vaig pensar que em moriria, de debò. I quan vaig sortir a la superfície, alguna cosa va canviar en mi. Abans no m’espantava anar fins a l’extrem i entregar-me totalment a un projecte fins que no quedava res de mi. Però aquell dia vaig escollir la vida, vaig aprendre que havia de marcar límits. Donar el millor que tens no ha de significar deixar de cuidar d’un mateix.