Juanjo Sáez: "La meva generació estava fotuda i el heavy ens servia per canalitzar la ràbia"

BarcelonaDesprés d’emetre’s el 2018 a TV3 amb bona acollida de públic i crítica, la sèrie animada Heavies tendres semblava destinada a formar part del catàleg del 3Cat, on encara es poden veure els vuit capítols. Però la història d’amistat adolescent i passió pel heavy metal creada pel ninotaire de l’ARA Juanjo Sáez ha tingut una segona vida el 2023 gràcies a un nou muntatge en forma de pel·lícula que al juny va ser seleccionat al Festival d’Annecy, la cita d’animació més important del món, i que fa mesos que participa en festivals d’Anglaterra, el Japó, el Canadà, Romania i Hongria, entre més països. I la resurrecció dels Heavies tendres culmina aquest divendres amb l’estrena comercial en sales de la pel·lícula, que a més està nominada als Gaudí com a millor film animat.

Per a la versió en llargmetratge de Heavies tendres, que ha dirigit Joan Tomàs, es van crear escenes de transició i es va modificar alguna trama, però sobretot és un treball de tisores que ha reduït els 160 minuts de la sèrie a 81. "La història funciona millor com a pel·lícula, va més directa a les emocions i guanya en síntesi –opina Sáez–. La sèrie era més dispersa, hi havia subtrames una mica innecessàries que es van fer per acabar d’omplir. La meva última sèrie, Roni, té una estructura molt episòdica, no funcionaria com a pel·lícula. En el fons, per a mi Heavies tendres sempre va ser una novel·la gràfica".

El dibuixant se sent "sobrepassat" per l’èxit de la pel·lícula que, confessa, es va plantejar "sense cap ambició" i només "per fer currículum" de la seva productora, perquè només tenien projectes de sèries i publicitat. "Però vaig ensenyar-la a un amic, Mario Torrecillas, i em va dir que estava molt bé, que hauríem d’enviar-la a Annecy –recorda–. I quan la van seleccionar ens van començar a trucar de festivals de tot el món". Heavies tendres fins i tot va formar part del focus català del Raindance britànic, on Catalunya era el país convidat. "Va ser molt emocionant presentar la pel·lícula al país d’Iron Maiden i que el públic la rebés tan bé, fins i tot deien que els protagonistes són com els xavals de la perifèria de Londres", diu Sáez. "Amb tot això m’he adonat que la música heavy s’ha convertit en una mena de llenguatge universal que és a tot arreu. A Romania van embogir amb la pel·lícula i ens van donar dos premis, deien que ells eren iguals! Crec que el minimalisme del dibuix hi ajuda, perquè la gent el completa amb el que hi vol veure".

Local i universal

La projecció internacional de Heavies tendres té doble mèrit perquè la pel·lícula fa bandera del seu localisme. Ambientada al barri barceloní de la Sagrera el 1992, la història segueix l’amistat incipient entre dos nois units per la música, però amb realitats familiars molt diferents: la del Juanjo, protectora i càlida; la del Miqui, disfuncional i marcada per l’absència d’un pare engarjolat. "Per a mi era important retratar aquella Barcelona lletja i grisa que va quedar eclipsada pels Jocs Olímpics i que no s’ha retratat enlloc –diu Sáez–. Era una ciutat que no molava, amb molta marginalitat a les perifèries. Si anaves a l’escola pública, el teu company de pupitre podia treure bones notes, però un dia anaves a casa seva i al·lucinaves. Al cap i a la fi, la generació de l’heroïna era la dels nostres pares o germans grans".

Tres dècades després, el heavy metal ja no és una música popular entre la joventut marginal dels barris perifèrics i la mitjana d’edat dels concerts de bandes emblemàtiques del gènere ronda la cinquantena, com va comprovar el mateix Sáez en l’últim concert d’Iron Maiden. "Els nois d’ara ja no defineixen la seva identitat en funció de la música que escolten –assenyala–. A la nostra generació la música no era un element més de l’oci per ballar, divertir-se i lligar. Nosaltres no ballàvem amb la música, era un acte de tribu, intel·lectual i de pertinença. I els concerts eren una mena de missa". En el fons, creu Sáez, no era tan estrany que tots aquells nois de barri s’obsessionessin amb bandes com Metallica o Sepultura: "No sé què ens passava, però hi havia molta ràbia en nosaltres. La meva generació estava una mica fotuda i el heavy ens servia per canalitzar la ràbia. En la vida real érem gent pacífica i tranquil·la, però tota aquella ràbia havia de sortir per algun lloc".