Juan Diego Botto: "Als homes ens han donat instruccions per a una realitat que ja no existeix"

BarcelonaA la sèrie No me gusta conducir, Borja Cobeaga va mostrar el potencial còmic de Juan Diego Botto com a esquerp professor universitari que es veu obligat a treure's el carnet de conduir als 45 anys. A Los aitas, que s'estrena aquest divendres, Cobeaga el torna a recuperar per a la comèdia com un dels quatre pares a l'atur en el Bilbao de finals dels 80 que es veuen obligats a acompanyar les seves filles a Berlín per participar en un campionat de gimnàstica rítmica.

El teu personatge és un home a qui tot havia resultat fàcil a la vida fins que, de cop, se li gira la truita. Què veu en tu Borja Cobeaga, que sempre t’ofereix personatges en crisi?

— Bé, tots quatre estan en crisi, però al meu personatge la realitat l’ha sobrepassat completament. Tampoc és el més hàbil dels homes, més aviat l’últim que entén els acudits. Les coordenades que ell tenia per manegar-s'ho a la vida ja no serveixen, ni en l’àmbit laboral ni en l’afectiu. Però m’atreia fer una pel·lícula tan de comèdia, no havia fet res així.

És cert que no t’has prodigat gaire en el gènere. Era una espina clavada?

— Jo gaudeixo molt fent drama, però és cert que he trobat a faltar fer més comèdia. N’he fet amb Joaquim Oristrell, i també amb Víctor García León, tot i que les seves comèdies són de personatges molt amargs i miserables. Los aitas és una comèdia més tendra, molt divertida.

Los aitas retrata una generació d’homes que assumien que la criança dels fills no anava amb ells. Encara passa avui dia, però almenys no està normalitzat.

— La pel·lícula vol mirar al passat per entendre millor el present. El nou espai que hem d’ocupar els homes encara està per escriure. Els homes estem en un moment de perplexitat. Ens han donat instruccions per a una realitat que ja no existeix. I l’humor de la pel·lícula neix d’aquí, de veure la incapacitat d’aquests homes per entendre les seves filles i per ser pares. Com si cuidar les filles, tenir una relació amb elles, preocupar-te per les seves coses o saber qui són fossin només coses de mares.

¿Tu tampoc t’has sentit preparat per exercir com a pare de manera activa?

— Ni els pares ni les mares estem del tot preparats quan arriba el moment. Tots ens hem sentit desbordats. Però han canviat moltes coses. La immensa majoria dels homes volem ser part activa de la vida dels fills. No ens volem perdre l’experiència de conèixer qui és aquesta persona, donar-li afecte, educar-la i aprendre amb ella.

S’acaba de representar a Barcelona l’obra 14.4, de la qual ets un dels autors. Què et va fer voler explicar la història de l’actor Ahmed Younoussi, que va arribar a Espanya amagat sota un camió als nou anys?

— El motor de la història és Sergio Peris-Mencheta. Ell va conèixer l’Ahmed fent un curtmetratge, fa molt, i feia anys que em deia que havíem d’explicar la seva història. Finalment, vaig seure amb l’Ahmed: ell m’explicava la seva vida amb molta generositat i vam crear el text junts. És un tema rellevant, perquè els nens que venen sols a Espanya s’han convertit en arma política, com si fossin l’epítom de la maldat. Ens han venut que el perill màxim que hi ha avui dia són aquests nens, i ens semblava que explicar en primera persona una d’aquestes històries valia la pena. Perquè una cosa és veure una notícia i una altra escoltar de primera mà la història d’algú, amb molta contextualització, però des d’un costat molt humà.

A Peris-Mencheta, director de l’obra, van diagnosticar-li leucèmia poc abans de començar els assajos. Com vau aconseguir tirar endavant el projecte?

— Gràcies a la tenacitat del Sergio. Quan jo em vaig assabentar de la leucèmia, vaig trucar al Sergio i li vaig dir que havíem de suspendre, que ell s’havia de centrar en el tractament i que estaria molt cansat, perquè són tres cicles de quimioteràpia i un trasplantament de medul·la. Però ell necessitava no estar les 24 hores pensant en la malaltia, i tenir alguna cosa que el fes sortir de la por que tenia a morir-se. I esclar, si ell et diu això, tu dius: “Endavant”. Així que vam inventar un sistema perquè ell pogués dirigir des de l’hospital, a Los Angeles, i ho va fer amb una força de voluntat extraordinària. A veure, va ser el procés de treball més estrany en què he participat mai, però és una obra carregada d’amor a l’ofici, al teatre i a la història que expliquem.

Com es troba el Sergio?

— Molt millor. Del càncer ja està molt bé, ara només té els efectes secundaris del tractament, però la leucèmia sembla que ha remès i ell està molt millor.

Fa poc s'ha publicat Una historia del Kronen, en què José Angel Mañas, l'autor d'Historias del Kronen, reflexiona sobre la generació dels 90. Quina relació tens avui dia amb la pel·lícula que va llançar la teva carrera?

— Em sembla increïble que hagin passat 30 anys, tot ha anat massa ràpid. Li dec molt, a la pel·lícula; en tinc un record meravellós. Va ser el principi de la meva carrera professional i des d’aleshores he pogut viure del meu ofici. Encara avui dia hi ha gent que em parla del que va significar per a ells la pel·lícula en el seu moment, va marcar una pila de gent. I el José Ángel va encertar de ple en el seu retrat d’un sector de la societat.

Què creus que distingeix aquella generació de la generació actual?

— Doncs fa poc li vaig preguntar a la meva filla, que té 15 anys, com s'imaginava ella amb 25. I em va dir que es veia sense poder treballar del que ha estudiat i compartint pis, perquè no tindrà diners per pagar-se un lloguer. Em va pintar un panorama desolador. Jo hauria respost que tindria una casa estupenda i que guanyaria molts diners. La seva generació ja ha assumit, als 15 anys, que el futur que tenen és complex i que molt del que desitgen no ho podran aconseguir. La seva mirada cap al món laboral o el futur està impregnada d'impossibilitats.

Per acabar, si haguessis d'explicar la història de com Juan Diego Botto es va convertir en un actor prestigiós i guardonat amb el Premio Nacional de teatre, com començaria la història?

— Quan jo tenia sis anys la meva mare treballava de cuinera en un restaurant i quan sortia, a quarts d'una de la matinada, les meves germanes i jo havíem de caminar 35 minuts fins a la parada del bus. Com que estàvem morts de son, ella ens explicava un conte. Els recordo amb fascinació, aquells contes, per la seva capacitat per transformar una realitat complexa en una aventura apassionant. Crec que el meu anhel per explicar històries ve d'aquí.