"Si aquest espectacle ha de ser l'últim que faré, doncs fantàstic"

BarcelonaJosé Sacristán (Chinchón, Madrid, 1937) no vol enganyar ningú: es troba en un molt bon moment vital i no es cansa de repetir-ho. "Tinc el gran privilegi que la gent presta atenció al que faig", explica l'actor, que al febrer va rebre el Goya d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Espanyol i actua al Teatre Romea amb la tercera temporada de l'espectacle Señora de rojo sobre fondo gris. L’Acadèmia del Cinema Català ha dedicat aquest dilluns un homenatge a l'actor amb un acte a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, on Sacristán ha conversat amb el també actor David Verdaguer. L'acte ha servit per agermanar les dues acadèmies i ha homenatjat també el director de fotografia Tomàs Pladevall, Gaudí d'Honor 2022.

A punt de fer els 85 anys, quan li pregunten com està, Sacristán contesta que "la mare naturalesa s'està portant bé". L'actor navega pels escenaris espanyols des de fa quatre anys amb un projecte molt personal que li permet fer un homenatge a Miguel Delibes i posar-se a la pell d'un "personatge meravellós". "¿Encara et poses nerviós abans de sortir a escena?", li pregunta Verdaguer, i Sacristán diu que "nerviós no", però que segueix experimentant "aquesta sensació permanent del teatre, que saps que el que passarà cada nit és únic i no es repetirà". Malgrat els anys, tampoc té ganes de plegar. "El punt de partida de la nostra feina sempre és el mateix: expliquem una història i la gent se l'ha de creure. Aquest és el nostre propòsit, i jo en segueixo gaudint", subratlla l'actor.

Tot i que prefereix no donar consells als que ara comencen –"cadascú ha de fer el que cregui i les persones són molt diferents"–, sí que li agrada tocar de peus a terra i mirar-se la feina des del pragmatisme pur. "Em flipa, perquè t'ho prens com un ofici molt allunyat de la mística. Com si fossis un agricultor", li diu Verdaguer. "És que sempre cal una mica d'humilitat. El meu compromís com a actor no m’ha d’eximir dels meus compromisos com a ciutadà", respon Sacristán, que afegeix: "Els actors no som els que fem la història, sinó els que la patim. Hem de sortir cada dia a guanyar la batalla de la dignitat amb un somriure, però fer-ho amb la lucidesa del perdedor i sabent que no guanyarem la guerra".

Convèncer el pare

Sacristán explica que la seva vida personal i professional "sempre han anat de bracet" i que, de totes les fites aconseguides, la que el fa més feliç és "haver demostrat al pare que això de fer pel·lícules és un camí". L'actor venia d'una infantesa difícil, amb el pare a la presó arran de la Guerra Civil, quan va decidir dedicar-se a la interpretació. "El meu pare, un home que va anar a la guerra, la va perdre i va ser humiliat, sentia que el seu fill li havia sortit imbècil. Ell venia de tot el dolor i la mala llet de l’Espanya de Franco i el vaig poder convèncer que ser actor era una opció", recorda Sacristán.

D'entre la multitud d'anècdotes professionals, l'actor recorda que la primera vegada que va treballar a Barcelona cobrava 100 pessetes i se'n gastava 15 per dinar, 15 per sopar i 17 per dormir. "Vaig estalviar prou per demanar-me una beguda que no paraven d'anunciar per tot arreu, una tònica Schweppes. Llàstima que no em va agradar", explica. Des d'aleshores ha passat per nombrosos teatres de la capital catalana, com La Villarroel i l'antic Teatre Barcelona, i "per sort els sous també han anat pujant", afegeix. Per tot això, Sacristán afirma: "Seria un miserable si posés objeccions al moment professional en què estic. I si aquest espectacle ha de ser l'últim que faré, doncs fantàstic".