Jordi Mollà: «Mel Gibson em va trucar per fer 'La passió de Crist'»

BarcelonaJordi Mollà (l'Hospitalet de Llobregat, 1968) presentarà el dimecres 13 de novembre a la Filmoteca de Catalunya la projecció d'Aggro Dr1ft, un experiment inclassificable filmat per Harmony Korine i protagonitzat per l'actor barceloní, que l'11 de novembre publica el recull de pensaments aforístics Tú. You (Marcombo). L'actor català més internacional atén l'ARA per parlar dels seus últims projectes.

Tots els aforismes del seu llibre comencen així: “Quan aprens a estar amb tu mateix...”. És un aprenentatge recent?

— No deixes mai d’aprendre. La meva feina m’ha portat a passar moltes estones fora de casa. Són moltes hores mortes en una habitació d’hotel, lluny de casa, del teu país i del teu menjar. De vegades no coneixes a ningú ni parles la llengua del lloc, i això et fa establir un diàleg amb tu mateix, a fer-te bon amic teu. Però és un aprenentatge que ve de lluny, un treball intern del qual aquest any n’ha sortit aquest llibre.

I li ha costat d'estar bé amb Jordi Mollà? És una persona difícil?

— Tots portem a dins coses lluminoses i coses que ens fan por. Amb paciència cal dialogar amb aquestes pors i gestionar el millor possible aquest aspecte de la nostra personalitat. Una eina essencial és no fer mal. Si tu no fas mal als altres, te'n fas menys a tu mateix. El meu credo és no fer mal.

Ha actuat, dirigit, pintat i ara presenta un llibre. Quina faceta el defineix millor?

— Jo soc Jordi. Tot el que faig és Jordi, sense nomenclatura d’ofici. Darrere de tot el que faig hi ha només Jordi, però sense cognom: Jordi Mollà és per al públic.

I a què es dedica el Jordi que el públic no coneix?

— Doncs acabo de publicar el meu primer disc, tretze peces de piano que es poden descarregar amb un codi QR que està al llibre. Per cert, també he fet les il·lustracions del llibre que, per tant, condensa tres facetes meves: música, escriptura i pintura. Segueixo fent pel·lícules, però gràcies a Déu en faig menys que abans.

Per què “gràcies a Déu”? És que abans feia més pel·lícules de les que volia?

— No soc una persona capritxosa amb la feina, però tampoc cal fer 800 pel·lícules. Jo n’he fet unes 80 i si fos per mi n’hauria fet menys, però a la vida hi ha vicissituds que t’obliguen a fer certes coses. El cos ja no aguanta el ritme de fer pel·lícules sense parar. El cinema és una feina molt sacrificada i molt i molt física.

No només pinta, sinó que exposa i ven les seves obres. Quan va començar a fer-ho?

— Als 27 anys. Primer només dibuixava i després pintava teles amb tinta xinesa; sempre coses que es poguessin fer a l’habitació de l’hotel durant els rodatges. Johnny Depp fa el mateix. De fet, hem pintat quadres junts, i una vegada em va comprar deu quadres. Vaig estar set anys pintant així, sense ensenyar-ho a ningú, fins que la galerista Carmen de la Guerra em va dir que hi veia un pintor, en mi. Jo li vaig dir: “Acabo d’escriure, dirigir i protagonitzar la meva primera pel·lícula, si ara faig una exposició, em mataran”. Però ella va insistir i al final li vaig dir que s’emportés els quadres que volgués i que fes el que li semblés. Així que va organitzar l'exposició i va anar bé, vaig vendre força.

Una de les últimes pel·lícules que ha fet és AgroDrift, de Harmony Korine, un dels millors directors de la seva generació. Com hi va acabar treballant?

— Perquè érem veïns a Miami. Durant la pandèmia vam establir una correspondència per mòbil: quan ell passava davant de casa meva m’enviava un vídeo, i jo feia el mateix. I un dia em va dir: “Vull fer una pel·lícula i que tu siguis el protagonista”. Em va dir que anava sobre un paio que mata molta gent, però que no tenia guió. Jo només li vaig preguntar quants dies de rodatge eren, si es rodava de nit i si m’havia de ficar a l’aigua. I em va dir que només cinc dies i que no calia treballar de nit ni ficar-me a l’aigua. I vaig dir que sí, endavant. Perquè era el meu veí, i un bon veí.

Korine va rodar la pel·lícula amb càmeres tèrmiques. Deu ser l’actuació més sensorial que ha fet mai.

— Sí, són càmeres que detecten la teva temperatura i tot es veu com si fos un videojoc. Jo era molt conscient que el que filmàvem no era realista. Si respires, l’alè es veu violeta. L’Harmony m’ho ensenyava tot i em deia: “Mira com es veu de cool”. És com un viatge d'LSD de noranta minuts. Jo li deia: “Però això és una pel·lícula?”. I ell: “No ho sé, no ho sé. Potser són NFT. Potser són quadres, i potser un curt. I potser tot al mateix temps”. Al final va fer una pel·lícula de noranta minuts, però també en va extreure fotogrames i va fer una gran exposició a Los Angeles.

Té altres projectes de cinema a la vista?

— Un amb Mel Gibson, però no és la segona part de La passió de Crist. Mel Gibson no n'és el director, només n'és el protagonista, però és com si la dirigís, tot passa per ell. El conec des de fa temps perquè em va trucar per fer La passió de Crist, però es va acabar decidint per Jim Caviezel, que em sembla l’actor perfecte per a la pel·lícula. A mi em va trucar perquè jo tenia 33 anys i m’assemblava una mica a la imatge amb què es representa Crist en l’art religiós.

Fa temps que viu i treballa als Estats Units. Què l'atreu, de viure allà, a una persona tan mediterrània com vostè?

— No hi soc sempre, allà, compagino els Estats Units i Espanya. Però és que visc a Miami, que no és ben bé els Estats Units. A Miami agafes un avió i en 25 minuts estàs a Cuba. Trigues més a volar de Barcelona a Eivissa! I tenir Cuba tan a prop és com tenir a prop el Mediterrani. A Miami, quan nedo al mar, sento que hi ha una part del salnitre que ve del Mediterrani, ho tinc claríssim. Això a la costa oest no passa, però a Florida sí.