Johnny Depp: “Els malentesos amb Hollywood m’han fet aprendre i madurar”

Enviat especial al Festival de Sant SebastiàPassen els anys però hi ha tradicions que es mantenen, com els retards de Johnny Depp, que ha aparegut 65 minuts tard a la trobada amb un grup de mitjans per presentar el seu segon llargmetratge com a director, Modi. Three days on the wing of madness, que s’ha projectat fora de competició aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià. “Hola –ha dit amb un somriure trapella de disculpa que deu haver tingut moltes ocasions d’assajar–. He vingut amb un babuí gegant de mascota i són difícils de controlar”. No se li pot negar la imaginació de les excuses.

Modi narra tres dies en la vida d’Amedeo Modigliani com a pintor bohemi i sense un ral al París convuls de la Primera Guerra Mundial, on els cadàvers apilats que arriben del front són el rerefons mòrbid de les nits de picabaralles, borratxeres, sexe i camaraderia de l’artista italià, a qui interpreta Riccardo Scamarcio. La mirada de Depp es recrea en la dimensió excessiva de Modigliani i posa en escena tots els tòpics de l’artista maleït, inclòs el conflicte entre art i comerç que exemplifica la trobada amb un poderós col·leccionista interpretat per Al Pacino que podria resoldre els problemes econòmics de Modigliani i canviar-li la vida.

En aquest retrat d’un artista que xoca amb l’establishment de l’art de la seva època és inevitable veure paral·lelismes amb els problemes que Depp va tenir amb Hollywood arran de les acusacions de maltractament de la seva exdona, Amber Heard. I ell confirma que les seves experiències dels últims anys l’han ajudat a explicar la història de Modigliani. “Per descomptat –diu–. Si hi ha qualsevol cosa en el meu bagatge que puc afegir al pastís que estem cuinant... Si intentes explicar res, serà millor si ve d’alguna cosa que has experimentat tu mateix. Fins i tot si és el subtext de la pel·lícula, ha de venir de la veritat”.

El discurs de Depp, lent i dubitatiu de mena, s’omple de pauses encara més llargues a mesura que la conversa gira cap als seus problemes personals. “He tingut un munt de... malentesos amb Hollywood i la seva maquinària. Però m’han fet aprendre i madurar. Ho fem tots, i de vegades en públic, com és el meu cas. Però no passa res. Agafes tot això, t’ho endús i n’aprens alguna cosa”.

Sant Sebastià, el refugi de Johnny Depp

El que queda clar és que a Sant Sebastià Johnny Depp troba un refugi per a totes aquestes tribulacions: ell és, sens dubte, l’estrella de Hollywood que més ha visitat el festival en els últims anys: ja hi va anar el 2020 per presentar el documental sobre Shane MacGowan que produïa i l’any següent per rebre el Premi Donostia. “L’equip del festival va prendre una postura molt valenta en un moment de molta confusió per a molta gent, especialment per a mi –diu Depp sobre aquell reconeixement–. I no és que no fossin conscients de les repercussions potencials que podien patir en aquell moment per dir qualsevol cosa remotament positiva sobre mi. Va ser una decisió molt valenta, i jo sempre tindré una afinitat especial amb aquest festival, sempre ocuparà un lloc especial al meu cor”.

La primera experiència de Depp en la direcció va ser el neowestern The brave, del 1997, que protagonitzaven ell i Marlon Brando. L’actor ha trigat 27 anys a posar-se darrere les càmeres un altre cop, però si finalment ho ha fet és gràcies a Al Pacino, a qui coneix des del rodatge de Donnie Brasco (1997). L’actor d’El Padrí havia estat a punt d’interpretar l’obra de Dennis McIntyre Modigliani i pensava que podia ser una bona pel·lícula. Va mirar de dirigir-la durant anys fins que el 2017 va dir-li a Johnny Depp: “Saps què? L’hauries de dirigir tu”. L’actor, que no havia gaudit de l’experiència d’actuar i dirigir al mateix temps a The brave, no havia tornat a pensar en la direcció. “Quan l’Al m’ho va proposar em vaig quedar parat –diu–. La idea era absurda, però com més hi pensava i veia que no tenia cap ni peus, més sentit començava a tenir en el meu cap. I si l’Al veia alguna cosa en mi que li feia pensar que havia de fer la pel·lícula, almenys ho havia d’intentar”.

Depp, en qualsevol cas, assegura que sempre mira endavant. Ho fa amb la seva mateixa carrera, resistint-se a veure mai les pel·lícules en què treballa. “Veure’m actuar és molt incòmode per a mi, és un maltractament innecessari per al meu cervell –explica l’actor i director–. Un cop acabo una feina marxo sense carregar amb cap penediment. I així m’estalvio haver d’explicar a la gent el que jo volia fer en una escena que el director va muntar d’una altra manera. Al capdavall, què importa el sopar de la setmana passada? Res”.